dilluns, 28 de gener de 2013

Vigència d'Amat-Piniella

Em demana Ramon Aran, des de "El Pou de la gallina" si encara mantinc aquella Vigència d'Amat-Piniella, un article que em van publicar fa deu anys a la revista "Quadern", de Sabadell. I estic per dir-li que sí, és clar, però aleshores em neguitejo perquè, ben mirat, no sé ni on para. I ara que ja l'he recuperat, penso que no només subscric novament el text sinó, també, la necessitat de recuperar el testimoni d'Amat, que és el testimoni de tota una generació. Encara més en aquest any del centenari -amb comissió ciutadana per celebrar-lo, i els nanos de l'institut devorant el K L Reich. Perquè Amat és la crònica d'aquella esperança desfeta que va ser la República. I totes les seves vicissituds ens parlen d'un segle XX convuls i terrible. Tan mesquí en la proximitat com universalment cruel. I tanmateix, ell mai no deixà de creure que era possible una ciutat, un país, un món millor... L'article era aquest:

Vigència d'Amat-Piniella
("Quadern", núm. 142. Sabadell, octubre de 2003)

Aviat farà tres anys de l’exposició “Joves i republicans. La República a Manresa 1931-1936”. I si la recordo ara és perquè, al costat de l’obra de govern republicà a Manresa, l’exposició també pretenia recuperar la memòria d’aquelles persones que en foren ànima i motor. Gent massa important –per a la ciutat, per al país– com per mantenir-les oblidades. És per això que l’exposició en destacava un conjunt, símbol de tota una generació que volgué transformar el país des dels criteris de la llibertat, el catalanisme i la justícia social i que, al capdavall, el franquisme va condemnar a l'exili, la mort o el silenci. Hi trobàvem des del periodista Josep M. Planes, el filòsof Jaume Serra i Húnter, el farmacèutic Antoni Esteve, o bé polítics com Francesc Farreras, que fou president del Parlament de Catalunya a l'exili. I és clar, l’exposició també recollia el testimoni de Joaquim Amat-Piniella qui, ben recentment, hem incorporat a la galeria de manresans il·lustres.

I és que encara avui tenim un deute envers aquells ciutadans que en el seu dia s’ho van jugar tot per les llibertats. Massa sovint ha persistit el silenci que els vencedors imposaren, i sorprèn que la seva memòria no hagi estat objecte de recerca o bé d’un més just reconeixement. Un reconeixement també per en Joaquim Amat-Piniella. Perquè el seu itinerari és la crònica d’una època de projectes i anhels. És la crònica d’aquell compromís d’esquerres, republicà i nacional. Crònica també de tensions i conflictes. I finalment, crònica d’una esperança desfeta, del dolor de l’exili, de l’experiència als camps de concentració nazis. Al capdavall, la persistència de la derrota i la sensació última d’haver viscut a deshora.

Nascut a Manresa l’any 1913, Joaquim Amat estudià a l’institut de secundària Lluís de Peguera on ja col·laborà a la revista Assaigs. També escrigué al "Pla de Bages" i a la revista "Ara", i especialment al diari "El Dia". De fet, Amat és protagonista amb els seus companys d’un munt d’iniciatives culturals, de signe progressista i obertes als corrents més innovadors del seu temps, com ara la música de jazz. És jove, escriu bé i està carregat de futur: amb vint anys publica Ombres al calidoscopi.

Paral·lelament hi ha el seu compromís polític. Amat assisteix joveníssim a la proclamació de la República a Manresa des de primera fila. Més endavant el retrobarem secretari de l’alcalde Francesc Marcet i militant d’ERC. Empresonat temporalment pels fets del 6 d’octubre, quan esclatarà la guerra s’incorpora a l’exèrcit republicà. Després vindrà l’exili: França i, molt pitjor encara, la deportació pels alemanys al camp d’extermini de Mauthausen. Amat hi sobreviurà i en retindrà, inesborrable, tota l’estada, fins el punt que ben poc després del seu alliberament escriu el seu K.L. Reich, relat novel·lat de la seva experiència. Publicat per primera vegada el 1963, K.L. Reich és un text duríssim i emotiu alhora, que posa davant dels ulls del lector tota la perversitat d’aquells camps de concentració nazis que destruïen les persones des de tots els àmbits.

Tot i el retorn, Amat ja no podrà viure més a Manresa i s’instal·la definitivament a Barcelona. El seu futur literari continuarà amb El casino dels senyors (1956), la primera novel·la que publica com un retaule irònic de les grandeses i misèries d’una petita ciutat que, per massa coincidències amb Manresa, encara li suposà amenaces en una de les seves visites. En fi, es tracta d’un fantasma que havia estat conserge del Casino de la ciutat i que hi torna tot un dia, quinze anys després d’haver mort... El fantasma rememora quan, en el passat, algun cop va provar de modificar el curs de les coses, però “un administrador és només un administrador i no pot estar a la seva mà l’evitació de coses que no cauen en la seva esfera d’acció”. En fi, en plena postguerra el fantasma –veritable alter ego d’Amat- observa que la ciutat ha canviat amb mal gust però s’adona, ara com abans, que “els ciutadans que pertanyen a la massa es passegen per baix a l’Avinguda, i també prenen la fresca des del lloc que els pertoca en una societat ben organitzada. Aquesta gent que mai no vaig conèixer prou bé, em sembla ara exactament la mateixa de quinze anys abans. És un teló de fons, la comparseria, el cor de la tragicomèdia ciutadana. Ella no dóna el to de La Ciutat, no hi aporta els trets fisonòmics ni les característiques més assenyalades; és en tot cas la sang que circula pel seu interior, la seva autèntica vida, precisament el que no sembla comptar gaire”.

El casino dels senyors, tot i la voluntat irònica, reflecteix també un desengany: el fantasma que s’hi presenta és fantasma des de 1936, i els quinze anys que ha trigat a tornar són l’absència de quinze anys del mateix Amat a Manresa. Fet i fet, l’autor viu en la pròpia carn la tragèdia dels vençuts. Al seu costat ha vist morir milers d’homes que, com ell, estimaven la llibertat. Però a ell li ha tocat sobreviure’ls i, a cops amb una tristor evident, a exercir el paper de testimoni.

Amat i Piniella continuarà escrivint i, en la mesura que l’època ho permetia, publicant. Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), l’aparició del K.L. Reich (1963), La ribera deserta (1966)…al costat d’altres textos que romangueren inèdits i que, des de fa uns anys, són a l’Arxiu Històric de Manresa gràcies al lliurament generós de la maleta que els contenia per part de la seva família. Avui encara és un repte avançar en la difusió del seu conjunt literari, tot i les iniciatives que han posat el seu nom a un premi literari o, encara, l’edició pòstuma, l’any 1999, de Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946) on Jordi Castellanos afirma al pròleg que, fet i fet, Amat només pogué trobar la salvació en les paraules.

Tenim, doncs, el testimoni, i tenim les seves paraules. I en reivindiquem tossudament la pervivència. Perquè aquell projecte d’igualtat de les persones i dignitat col·lectiva encara és el nostre. Perquè la seva trajectòria és prou exemplar, el seu testimoni prou colpidor, que bé mereix destacar-se en homenatge a ell i tots aquells que com ell van creure que era possible una ciutat, un país, un món millor.

Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

La foto, del fons de la família Amat dipositats a l'Arxiu Històric Comarcal, serví per il·lustrar la coberta de "Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946)", a cura de David Serrano i pròleg de Jodi Castellanos. D'esquerra a dreta, Arnal, Planes, Vives i Amat. Febrer de 1940.


   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada