Deu anys sense fumar!

I tant que em va costar de deixar-ho... Disset de gener de 2003. A les portes d'unes eleccions municipals, després de més d'un any d'enganyar les filles ("que no, que no, que ja no fumo!") tot i tenir sempre tabac amagat a la Fonda de Sant Antoni, sota l'Ajuntament de Manresa. I doncs, després de mesos de crucificar al Josep Serrano pidolant un i un altre Winston. Després de moltes converses amb la doctora Català al CAP del barri. Després de fumar-me tota una col·lecció de tabac que conservava. Després de fer el ridícul amb xiclets i xiclets de nicotina... vaig dir que prou. Sense més programa que la meva determinació. I va ser que prou. Deu anys sense tabac, doncs! Em sembla extraordinari i alliberador. I tant que m'havia agradat, des dels temps del seminari. Al pati de l'institut o a les classes de l'Autònoma. Fumàvem tots i a tot arreu: a les reunions, al carrer, als cotxes i fins en les visites a amics hospitalitzats! Fumava als avions i als trens, al menjador i a la cuina, llegint o escrivint. Sempre, com en Harvey Keitel a Smoke: des que em llevava i fins just abans d'anar a dormir! Ara em sembla ben bé de bojos, un malbaratament de diners i de salut, una pudor permanent i, sobretot, una dependència pesadíssima: per tot calia procurar-se tabac, preveure'n les existències o els punts de proveïment, i fins abandonar-ne per casa, als racons, per aquells moments d'urgència... Fa deu anys que no fumo. No en faig croada i respecto molt tots aquells que encara ho fan. Ara bé, tot i que a vegades encara hi penso, per poc que pugui jo m'estalviaré de tornar-hi. I és clar que també em moriré, oi? Però almenys desitjo que sigui des de la independència... tabaquera.

No tinc fotos fumant llevat d'aquesta -de la Jovi, el 1983!-. Ja m'havia passat al ros, de Record a Nobel, també cargolava cigarretes d'Amfora o Clan. Ho vaig rematar amb molt anys de Fortuna i, a la recta final, Lucky Strike.