No conservo ca fotografia d'aquell dia, però sí alguns textos. Perquè en un curiós i voluntari creuament de papers, el pròleg a la reedició municipal d'Un llibre verd va anar a càrrec d'Antoni Daura, que era el president del Centre d'Estudis, i el de les Memòries a càrrec meu, com a regidor de Cultura. Tot seguit recupero els dos textos que tinc a l'abast i els penjo a la xarxa, per allò de multiplicar el relleu a l'autor. Ah! I pel que fa al carrer que ara se li vindica, ningú me n'ha de convèncer. I estic convençut que també això trobarà sortida si no ho deixem en un foc d'encenalls...
PREFACI A LA REEDICIÓ FACSÍMIL D'UN LLIBRE VERD
Antoni Daura i Jorba
En una ciutat tradicionalment grisa, seriosa, poc amant de la disbauxa i de la crítica -no exempta, tanmateix, de diversos episodis i personatges arrauxats- l'aparició, fa ara setanta anys, del «Llibre Verd» de Vicenç Prat (1902-1957) va suposar una alenada d'aire fresc i pur dins del panorama
cultural manresà. En Vicenç Prat i el seu amic Anselm Corrons, l'autor dels excel.lents i divertits dibuixos satírics que l'acompanyen, van llegar-nos, doncs, una obra impagable. Defugint tothora del perfil literari costumista clàssic, aquest llibre fa un magnífic retrat de la Manresa de l'època. No es
tracta, però, de la visió típica i tòpica d'un home desenganyat amb els seus conciutadants, que hi carrega amb força per tal d'exorcitzar-se ell mateix. No! Vicenç Prat tenia el do de l'observació crítica i l'habilitat de, sense caure ni en l'apologia ni en el masoquisme, radiografiar el paisatge, el caràcter, la cultura i diversos elements que permetien observar de prop la idiosincràcia manresana: el passeig, el parc de la Seu, la biblioteca, el riu... I tot plegat fent servir l'humor i la ironia fina com a fil conductor dels episodis del seu relat. Manllevant el títol, com ell mateix reconeix al pròleg, del venerable, oficial i digne «Llibre Verd o dels Privilegis de la Ciutat», custodiat a l'Arxiu Històric, hom pretenia fer-ne un contrapunt i oferir «aquestes instantànies fotogràfiques més o menys desenfocades, amb la pretensiosa idea de fer passar una bella estona, ultra el convenciment d'haver creat ací, a honor de la ciutat, una plàstica inexistent». La modèstia del seu autor, que era conscient de realitzar només un exercici sa, que no implicava la dissecció exhaustiva, es fa alhora
patent en subtitular-lo com a «visió parcial de Manresa». És evident que ens trobem davant d'una obra singular, escrita per un home relativament jove aleshores que, sense complexos ni manies, es va atrevir a parlar de tots plegats. I és que l'edat mitjana dels principals protagonistes, amb responsabilitats públiques, de l'època de la República (1931-1939) era francament baixa, especialment si la comparem amb les etapes precedents i posteriors. Aquest fet, plenament constatable a Manresa, observant les fotografies i la documentació aplegada amb motiu de l'exposició «Joves i Republicans» explica, en bona part, la gosadia de molts dels projectes que durant aquells anys es van tirar endavant i que l'aixecament militar feixista va estroncar de manera sagnant.
El llibre va tenir un gran èxit al seu moment i avui dia ja era, òbviament, introbable, si no ens adreçàvem als que hi ha conservats a les biblioteques i arxius públics. També n'hi havia, evidentment, als prestatges de col·leccionistes amb bones dèries de bibliòfil i a l'establiment d'algun llibreter de vell. Però no eren fàcilment a l'abast. Per això, l'escaiença d'un merescut homenatge que la ciutat ret enguany a Vicenç Prat, amb motiu del centenari del seu naixement, ha semblat una bona ocasió per reeditar-lo. La regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Manresa ha tingut, doncs, l'encert d'empènyer aquesta edició facsímil. Acció que cal agrair i que s'afegeix a les memòries que hem tirat endavant des del Centre d'Estudis del Bages i l'Arxiu Històric Comarcal, que també apareixen al mateix moment. I és que ambdues obres es complementen satisfactòriament. Encara que el to i
els objectius no siguin pas idèntics, sí que comparteixen el fet d'oferir-nos la paraula honesta i íntima d'un home compromès amb la seva època, com també la informació que no es troba als asèptics papers oficials. I la història es fa aplegant ambdós elements. Vicenç Prat i els seus companys no mereixien l'oblit a què es van veure, per circumstàncies alienes, abocats. Ara comencem a recuperar la memòria històrica i és bo que sapiguem com era, actuava i pensava aquella gent, a fi de poder encarar el futur de la nostra ciutat amb el pòsit que ens han deixat.
Manresa, novembre del 2002.
Antoni Daura i Jorba
President del Centre d'Estudis del Bages
PRÒLEG A LA REEDICIÓ DE LES MEMÒRIES
Ramon Fontdevila i Subirana
Ara fa poc més d’un any que presentàvem l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa 1931-1936”. Aleshores ens empenyia el desig de recuperar i deixar constància d’un període que la història posterior havia provat de silenciar. Érem ben conscients que, a l’entorn d’aquella època, s’havien elaborat propostes i en destacaven personatges massa importants –per a la ciutat, per al país- com per deixar-los abandonats, víctimes de l’oblit. I, val a dir-ho, l’exposició despertà un extraordinari interès a Manresa que ens ha permès, posteriorment, retrobar nous testimonis familiars i documentals, que faciliten aquest apropament a un passat brutalment estroncat.
Amb tot, aquella exposició volia ser només un primer pas en la difusió i recerca d’aquells anys. Per això ja aleshores vam acordar, davant la vitrina que contenia el quadern inèdit de Vicenç Prat França 1939-42, de provar d’editar-lo conjuntament amb les seves Memòries, per tal de commemorar el centenari del naixement del seu autor. El resultat és aquest volum que teniu a les mans, que posa a l’abast de tots els lectors un conjunt documental interessantíssim. Es tracta de les Memòries, que abasten de 1907 a 1936, així com d’aquell quadern amb notes de l’exili que duu per títol França 1939-42. Tot plegat enriquit amb l’aportació del seu fill, Dionís Prat, qui ha redactat per a l’ocasió Carta al pare.
Altrament, a més d’interessant, és un volum del tot necessari. Per allò que té de recuperació històrica però, sobretot, per la gran quantitat de matisos que en Vicenç Prat hi aboca. I això des d’una introducció ben honesta que deixa clar que es tracta d’una visió personal: “Provo d’encarar-me al mirall de les coses que he fet, que he vist i que han tingut influència damunt meu”.Tot i l’advertència, però, el cert és que ens trobem davant d’un text reflexiu, que cerca l’equanimitat i que traspua l’actitud ètica de l’autor. Un text de maduresa. I és que Vicenç Prat redactarà les Memòries el 1952, a distància, quan ja ha complert la cinquantena.
Vint anys abans, el 32, Vicenç Prat ja havia publicat Un llibre verd, amb el subtítol Visió parcial de Manresa des d’una òptica irònica i incisiva. Genial. Breu i impetuosa com una torrentada. Una radiografia local amb dibuixos d’Anselm Corrons que també caldria reeditar en facsímil... Però en aquestes Memòries de 1952 Vicenç Prat recupera per a tots la Manresa des de començaments del XX, vista pels ulls d’un infant que creix marcat pel fervor religiós, una escola rutinària o la manca familiar de diners (“El tall que a casa es servia per sopar, era tres unces de cansalada desesperadament dividida en sis trossos”). I aquest Vicenç Prat nen es farà gran. D’ençà el final de la primera guerra mundial, aprèn l’ofici de joier i assisteix al desvetllar dels ideals (el catalanisme, el republicanisme...) al costat de la descoberta de les sardanes, el futbol, els versos o el cinema. També l’amor. O els amics, quan a vint anys ja feia colla amb Joan B. Claret, Ramon Martí, Josep Torra, l’Anselm Corrons o en Josep Ma. Planes, “abans no s’obrís pas a Barcelona per redaccions i escenaris”.
Fet i fet el conjunt de memòries d’en Vicenç Prat són una magnífica visió de la ciutat i del seu temps. Hi retrata vivament el paisatge i les persones. També episodis, viscuts de primera mà com els del 6 d’octubre o el del telefonema, per citar un parell del molts exemples possibles. I encara la seva tasca com a regidor de Cultura des de 1934, on hi veurem abocar totes les seves capacitats i dinamisme, i de qui en confesso obertament l’admiració.
Tot plegat, des d’una perspectiva crítica que sempre va conservar. Sense cofoismes ni consignes sinó amb un elevat sentit de la responsabilitat. O amb aquell punt de desengany que sentim bategar als textos de França 1939-42. Però el conjunt és ara la crònica d’una època farcida de projectes i anhels. D’aquell compromís d’esquerres, republicà i nacional. D’aquell desig d’una societat millor i d’un país més lliure. Crònica també de les tensions i dels conflictes, de les esperances desfetes i del dolor de l’exili... Ho deia al començament: testimonis com els d’en Vicenç Prat no poden quedar més temps ignorats o oblidats. Perquè moltes de les seves reflexions encara avui ens valen. Perquè aquell projecte d’igualtat de les persones i dignitat col·lectiva, aquella aposta cultural com a eina d’emancipació, encara és el nostre.
Al capdavall, no voldria acabar sense fer constar l’agraïment a la família d’en Vicenç Prat, que ha col·laborat en tot i per tot. I encara, agraïment a Joaquim Aloy que ha estat ànima i impuls de l’edició o d’aquella l’exposició que citava al principi. Agrair encara l’exquisida tasca de Lluís Calderer, qui ha tingut cura del conjunt amb una dedicació que ultrapassa, de molt, la professionalitat que l’encàrrec requeria. I agraïment al Centre d’Estudis del Bages, perquè amb la seva col·lecció de memòries lluita contra el desconeixement i l’oblit.
Perquè desconeixement i oblit han estat sempre l’origen de la barbàrie.
Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura
Ajuntament de Manresa
La foto pertany a aquella exposició de 2001, Joves i Republicans.
De Prat, d'atre etrades en aquest bloc, com ara aquí.
Ramon Fontdevila i Subirana
Ara fa poc més d’un any que presentàvem l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa 1931-1936”. Aleshores ens empenyia el desig de recuperar i deixar constància d’un període que la història posterior havia provat de silenciar. Érem ben conscients que, a l’entorn d’aquella època, s’havien elaborat propostes i en destacaven personatges massa importants –per a la ciutat, per al país- com per deixar-los abandonats, víctimes de l’oblit. I, val a dir-ho, l’exposició despertà un extraordinari interès a Manresa que ens ha permès, posteriorment, retrobar nous testimonis familiars i documentals, que faciliten aquest apropament a un passat brutalment estroncat.
Amb tot, aquella exposició volia ser només un primer pas en la difusió i recerca d’aquells anys. Per això ja aleshores vam acordar, davant la vitrina que contenia el quadern inèdit de Vicenç Prat França 1939-42, de provar d’editar-lo conjuntament amb les seves Memòries, per tal de commemorar el centenari del naixement del seu autor. El resultat és aquest volum que teniu a les mans, que posa a l’abast de tots els lectors un conjunt documental interessantíssim. Es tracta de les Memòries, que abasten de 1907 a 1936, així com d’aquell quadern amb notes de l’exili que duu per títol França 1939-42. Tot plegat enriquit amb l’aportació del seu fill, Dionís Prat, qui ha redactat per a l’ocasió Carta al pare.
Altrament, a més d’interessant, és un volum del tot necessari. Per allò que té de recuperació històrica però, sobretot, per la gran quantitat de matisos que en Vicenç Prat hi aboca. I això des d’una introducció ben honesta que deixa clar que es tracta d’una visió personal: “Provo d’encarar-me al mirall de les coses que he fet, que he vist i que han tingut influència damunt meu”.Tot i l’advertència, però, el cert és que ens trobem davant d’un text reflexiu, que cerca l’equanimitat i que traspua l’actitud ètica de l’autor. Un text de maduresa. I és que Vicenç Prat redactarà les Memòries el 1952, a distància, quan ja ha complert la cinquantena.
Vint anys abans, el 32, Vicenç Prat ja havia publicat Un llibre verd, amb el subtítol Visió parcial de Manresa des d’una òptica irònica i incisiva. Genial. Breu i impetuosa com una torrentada. Una radiografia local amb dibuixos d’Anselm Corrons que també caldria reeditar en facsímil... Però en aquestes Memòries de 1952 Vicenç Prat recupera per a tots la Manresa des de començaments del XX, vista pels ulls d’un infant que creix marcat pel fervor religiós, una escola rutinària o la manca familiar de diners (“El tall que a casa es servia per sopar, era tres unces de cansalada desesperadament dividida en sis trossos”). I aquest Vicenç Prat nen es farà gran. D’ençà el final de la primera guerra mundial, aprèn l’ofici de joier i assisteix al desvetllar dels ideals (el catalanisme, el republicanisme...) al costat de la descoberta de les sardanes, el futbol, els versos o el cinema. També l’amor. O els amics, quan a vint anys ja feia colla amb Joan B. Claret, Ramon Martí, Josep Torra, l’Anselm Corrons o en Josep Ma. Planes, “abans no s’obrís pas a Barcelona per redaccions i escenaris”.
Fet i fet el conjunt de memòries d’en Vicenç Prat són una magnífica visió de la ciutat i del seu temps. Hi retrata vivament el paisatge i les persones. També episodis, viscuts de primera mà com els del 6 d’octubre o el del telefonema, per citar un parell del molts exemples possibles. I encara la seva tasca com a regidor de Cultura des de 1934, on hi veurem abocar totes les seves capacitats i dinamisme, i de qui en confesso obertament l’admiració.
Tot plegat, des d’una perspectiva crítica que sempre va conservar. Sense cofoismes ni consignes sinó amb un elevat sentit de la responsabilitat. O amb aquell punt de desengany que sentim bategar als textos de França 1939-42. Però el conjunt és ara la crònica d’una època farcida de projectes i anhels. D’aquell compromís d’esquerres, republicà i nacional. D’aquell desig d’una societat millor i d’un país més lliure. Crònica també de les tensions i dels conflictes, de les esperances desfetes i del dolor de l’exili... Ho deia al començament: testimonis com els d’en Vicenç Prat no poden quedar més temps ignorats o oblidats. Perquè moltes de les seves reflexions encara avui ens valen. Perquè aquell projecte d’igualtat de les persones i dignitat col·lectiva, aquella aposta cultural com a eina d’emancipació, encara és el nostre.
Al capdavall, no voldria acabar sense fer constar l’agraïment a la família d’en Vicenç Prat, que ha col·laborat en tot i per tot. I encara, agraïment a Joaquim Aloy que ha estat ànima i impuls de l’edició o d’aquella l’exposició que citava al principi. Agrair encara l’exquisida tasca de Lluís Calderer, qui ha tingut cura del conjunt amb una dedicació que ultrapassa, de molt, la professionalitat que l’encàrrec requeria. I agraïment al Centre d’Estudis del Bages, perquè amb la seva col·lecció de memòries lluita contra el desconeixement i l’oblit.
Perquè desconeixement i oblit han estat sempre l’origen de la barbàrie.
Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura
Ajuntament de Manresa
La foto pertany a aquella exposició de 2001, Joves i Republicans.
De Prat, d'atre etrades en aquest bloc, com ara aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada