Amat i Piniella, "L'hora blanca" a la plaça

A Manresa pot passar qualsevol dia que us truqui la Marta Torra i us pregunti si podríeu llegir un poema a les 7 del vespre, als baixos de l'Ajuntament, a la concentració que cada dia —cada dia!— han convocat amb el suport d'Òmnium els "Músics per la llibertat" des de l'1 de novembre de 2017. El cas és que devia anar apretada perquè em va trucar diumenge per avui dilluns i jo, com d'altres vegades, vaig dir que sí, que entesos. Perquè avui la tria era fàcil, i en homentage als nostres presos polítics i exiliats només em calia recuperar Amat i Piniella, i aquell poema titulat "L'hora blanca" que va escriure el maig de 1945. Perquè si ahir va fer 74 anys exactes de l'alliberament de Mauthausen, avui els ha fet el d'Ebensee, un altre camp de concentració nazi a tocar del llac que porta el mateix nom. Allà va poder acabar el captiveri d'Amat, i els seu poema malgrat la tristor infinita que desprèn, és també un himne a la llibertat, un immens desig de viure la vida després de cinc anys de sordidesa. He llegit el poema tan bé com he sabut i en acabat també hi ha hagut algunes cançons -el cant dels ocells amb la boca closa, el vull ser lliure que feia tants anys que no entonava. Després la trobada es desfà a poc a poc, comentant la jugada del dia, el moment que vivim, els ànims o, més prosaicament, com se troba aquest o aquella. Els organitzadors recullen pacients els trapaus i se'ls emporten al local d'Òmnium, i jo penso que com que tinc el text a l'abast avui el posaré aquí, per si algú altre té l'estona per llegir-lo i rellegir-lo, i pensar —potser— que hi ha lluites que són llargues i fins penoses, però que la llibertat les val sempre totes. Perquè això encara #vadellibertat.

La foto, de l'Arxiu històric de la ciutat, recull un viatge d'Amat de retorn a Mauthausen.


L'hora blanca

A l'hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d'aigües somnolents,
sota el cel d'un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.

Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d'unes portes esbatanades!

No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.

Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d'una vida sòrdida.

Que a poc a poc es remogui l'aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m'acompanyi a les meravelles!

La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l'amor, difuminant les ratlles de l'odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m'han ajudat, 
inútils les precaucions de l'instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.

Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l'hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!

                        Ebensee, maig de 1945