També depèn de nosaltres, doncs. No obrim esquerdes innecessàries. No posem benes abans de la ferida. I sobretot, que ningú s'arronsi! Jo ja estic inscrit al tram 51, amb la gent del Bages, i hi seré amb la samarreta vermella.
El text d'Oriol Junqueras, per conservar sencer, és aquest:
11-S i 9-N, sí i sí!
La gran mobilització del setembre del 2012 va desencadenar les eleccions del novembre del 2012. Sense aquella massiva manifestació, la més gran mai vista al país fins aleshores, avui no seríem aquí. La ciutadania catalana va votar i expressava així, amb rotunditat, un mandat democràtic, clar, diàfan. El Parlament resultant, plural, era el reflex d'aquella demostració de força al carrer, cívica, exemplar, entusiasta. I fruit d'aquell nou Parlament, nascut de les eleccions autonòmiques amb més participació de la història, CiU i ERC signàvem un acord d'estabilitat parlamentària que garantia la governabilitat amb un horitzó: convocar la consulta per decidir el futur del país el 2014.
L'acord no va ser fàcil perquè els actors implicats érem dues forces polítiques (de fet, tres) de tradicions i sensibilitats molt diferents. Tampoc no era fàcil el context econòmic i social, immersos en una crisi sense precedents que a Catalunya –com hem repetit en infinitat d'ocasions– s'accentua per un dèficit fiscal sostingut en el temps i que repercuteix directament en el nostre teixit econòmic i social.
Iniciàvem un camí il·lusionant però alhora assumíem un repte immens que sabíem que no seria fàcil, que no ens ho posarien fàcil. Res de nou; mai no ens han regalat res.
Paral·lelament el Govern espanyol, amb la complicitat del PSOE, accelerava una ofensiva involucionista en tots els fronts, contra l'Escola catalana obsessivament; però sobretot contra el país, contra la convivència. I els catalans hem comprovat com mai que no és que no tinguem Estat sinó que en patim un; un Estat que senzillament crea problemes on no n'hi ha, que actua en contra dels interessos de la majoria i que ignora les necessitats del país. Res de nou; fa tres-cents anys pel cap baix que és així.
El 12 de desembre del 2013 es concretava aquell acord d'estabilitat parlamentària en el seu punt nuclear: posar el futur del país en mans de la gent. I tampoc va ser fàcil; gens, de fet. També en aquella ocasió una nova demostració de força al carrer, de mobilització democràtica històrica, va ser vital per recordar quin era el mandat popular davant la fràgil memòria d'alguns i alguns intents mediocres de desnaturalitzar el procés. La Via Catalana va esdevenir un missatge espectacular al món de quina era la voluntat de la ciutadania, incontestable. També aquell estiu, previ a la Via Catalana, vam escoltar veus que intentaven aigualir els acords democràtics i l'anhel de la ciutadania, que tractaven de tirar aigua al vi, de malbaratar l'esperança i la il·lusió de la bona gent. La Via Catalana va ser un clam tan contundent que va sepultar els dubtes i misèries tendents a burlar la voluntat popular. Res de nou, tampoc.
Tot i així, concretar aquella voluntat, posar blanc sobre negre, tampoc va ser fàcil, gens. Però finalment sis forces polítiques, representant quatre grups parlamentaris, signàvem un acord que concretava data i dia per convocar la consulta. I així s'infantava el 9-N, com a culminació d'un llarg procés protagonitzat per la societat civil i que era validat per dos terços del Parlament, del Parlament més votat de la història del país.
El temps ha passat de pressa i avui som a menys de tres mesos de la consulta, d'un moment únic que hem construït entre tots, d'una oportunitat única, per tant. I el Govern espanyol tampoc s'ha quedat quiet; ens han arribat a assegurar que quedaríem fora de l'espai planetari, han combinat les amenaces de tot signe amb escenaris dantescos, s'han esforçat de valent a espantar la gent i ens han demostrat, un cop més, que no ens estimen, ni poc ni molt. Però també han aflorat les misèries de trenta anys d'autonomisme.
El terrabastall provocat per aquesta voluntat de posar data a la democràcia i construir un nou país ha fet aixecar algunes catifes. Ja sabíem que no seria fàcil i que el Govern espanyol del PP, amb l'adhesió incondicional del PSOE, no actuaria com el britànic, sinó que farien tots els possibles per frustrar la voluntat de votar i decidir, sabíem que menystindrien i combatrien la voluntat de la ciutadania i la seva expressió més democràtica: votar.
També en aquesta ocasió és imprescindible un massiu 11 de Setembre, que la V sigui un èxit i que sigui un mandat alt i clar de la ciutadania a favor del 9 de Novembre, a favor de la democràcia, de la dignitat, d'un futur millor i nostre, de tots i cadascun de nosaltres. La ciutadania —que no falli ningú; la història ens convoca— ha de deixar clar que no està per orgues ni romanços, que s'ha de complir la voluntat democràtica i que els partits estem aquí per això, per respondre i respectar la voluntat de la ciutadania. Pacta sunt servanda, els acords hi són per complir-los, no per especular-hi frívolament. A aquells que no estiguin a l'altura del moment, la història els jutjarà; no és el moment de dubtes ni vacil·lacions. En cap cas acceptarem sotmetre la nostra voluntat de votar, la nostra set de justícia i fam de llibertat, a l'arbitri d'un grup de magistrats designats a dit pel PSOE i el PP, mai. Perquè si fos així ja no caldria haver començar aquest camí, ja sabem com les gasten; respectuosament, el Tribunal Constitucional que digui el que vulgui. El país ha de fer el seu camí, seguir avançant i si ens hi posen traves o paranys, caldrà superar-los. I alguns dels nostres potser dubtaran o tindran por. I és normal, i no els jutjarem sinó que els ajudarem i els animarem a seguir endavant, acaronant-los, amb la mà estesa i oferint l'espatlla perquè s'hi puguin recolzar. Deia Machado allò de 'caminante, no hay camino, se hace camino al andar'. Doncs això, endavant, aquí no hi ha marxa enrere. Anem per feina doncs, Ara és l'hora.
Primer, fem un gran 11 de Setembre que torni a fer emmudir els qui voldrien tornar a la vella política de sempre, que enviï un missatge nítid a Europa, al Govern espanyol, que sigui una nova exhibició de civisme i determinació, recordant que tenim una data innegociable a l'horitzó: el 9 de novembre.
El dret a votar i decidir el nostre futur no serà cap concessió graciosa, no ens el regalaran en cap despatx, ens el guanyarem al carrer. I serà una consulta legal perquè tindrem una llei de consultes i serà acordada perquè és el fruit d'un enorme consens social i polític.
Volem votar i votarem i acceptarem el resultat de les urnes. Perquè nosaltres sí que som demòcrates i sí que aceptem el veredicte de la ciutadania.
La gran mobilització del setembre del 2012 va desencadenar les eleccions del novembre del 2012. Sense aquella massiva manifestació, la més gran mai vista al país fins aleshores, avui no seríem aquí. La ciutadania catalana va votar i expressava així, amb rotunditat, un mandat democràtic, clar, diàfan. El Parlament resultant, plural, era el reflex d'aquella demostració de força al carrer, cívica, exemplar, entusiasta. I fruit d'aquell nou Parlament, nascut de les eleccions autonòmiques amb més participació de la història, CiU i ERC signàvem un acord d'estabilitat parlamentària que garantia la governabilitat amb un horitzó: convocar la consulta per decidir el futur del país el 2014.
L'acord no va ser fàcil perquè els actors implicats érem dues forces polítiques (de fet, tres) de tradicions i sensibilitats molt diferents. Tampoc no era fàcil el context econòmic i social, immersos en una crisi sense precedents que a Catalunya –com hem repetit en infinitat d'ocasions– s'accentua per un dèficit fiscal sostingut en el temps i que repercuteix directament en el nostre teixit econòmic i social.
Iniciàvem un camí il·lusionant però alhora assumíem un repte immens que sabíem que no seria fàcil, que no ens ho posarien fàcil. Res de nou; mai no ens han regalat res.
Paral·lelament el Govern espanyol, amb la complicitat del PSOE, accelerava una ofensiva involucionista en tots els fronts, contra l'Escola catalana obsessivament; però sobretot contra el país, contra la convivència. I els catalans hem comprovat com mai que no és que no tinguem Estat sinó que en patim un; un Estat que senzillament crea problemes on no n'hi ha, que actua en contra dels interessos de la majoria i que ignora les necessitats del país. Res de nou; fa tres-cents anys pel cap baix que és així.
El 12 de desembre del 2013 es concretava aquell acord d'estabilitat parlamentària en el seu punt nuclear: posar el futur del país en mans de la gent. I tampoc va ser fàcil; gens, de fet. També en aquella ocasió una nova demostració de força al carrer, de mobilització democràtica històrica, va ser vital per recordar quin era el mandat popular davant la fràgil memòria d'alguns i alguns intents mediocres de desnaturalitzar el procés. La Via Catalana va esdevenir un missatge espectacular al món de quina era la voluntat de la ciutadania, incontestable. També aquell estiu, previ a la Via Catalana, vam escoltar veus que intentaven aigualir els acords democràtics i l'anhel de la ciutadania, que tractaven de tirar aigua al vi, de malbaratar l'esperança i la il·lusió de la bona gent. La Via Catalana va ser un clam tan contundent que va sepultar els dubtes i misèries tendents a burlar la voluntat popular. Res de nou, tampoc.
Tot i així, concretar aquella voluntat, posar blanc sobre negre, tampoc va ser fàcil, gens. Però finalment sis forces polítiques, representant quatre grups parlamentaris, signàvem un acord que concretava data i dia per convocar la consulta. I així s'infantava el 9-N, com a culminació d'un llarg procés protagonitzat per la societat civil i que era validat per dos terços del Parlament, del Parlament més votat de la història del país.
El temps ha passat de pressa i avui som a menys de tres mesos de la consulta, d'un moment únic que hem construït entre tots, d'una oportunitat única, per tant. I el Govern espanyol tampoc s'ha quedat quiet; ens han arribat a assegurar que quedaríem fora de l'espai planetari, han combinat les amenaces de tot signe amb escenaris dantescos, s'han esforçat de valent a espantar la gent i ens han demostrat, un cop més, que no ens estimen, ni poc ni molt. Però també han aflorat les misèries de trenta anys d'autonomisme.
El terrabastall provocat per aquesta voluntat de posar data a la democràcia i construir un nou país ha fet aixecar algunes catifes. Ja sabíem que no seria fàcil i que el Govern espanyol del PP, amb l'adhesió incondicional del PSOE, no actuaria com el britànic, sinó que farien tots els possibles per frustrar la voluntat de votar i decidir, sabíem que menystindrien i combatrien la voluntat de la ciutadania i la seva expressió més democràtica: votar.
També en aquesta ocasió és imprescindible un massiu 11 de Setembre, que la V sigui un èxit i que sigui un mandat alt i clar de la ciutadania a favor del 9 de Novembre, a favor de la democràcia, de la dignitat, d'un futur millor i nostre, de tots i cadascun de nosaltres. La ciutadania —que no falli ningú; la història ens convoca— ha de deixar clar que no està per orgues ni romanços, que s'ha de complir la voluntat democràtica i que els partits estem aquí per això, per respondre i respectar la voluntat de la ciutadania. Pacta sunt servanda, els acords hi són per complir-los, no per especular-hi frívolament. A aquells que no estiguin a l'altura del moment, la història els jutjarà; no és el moment de dubtes ni vacil·lacions. En cap cas acceptarem sotmetre la nostra voluntat de votar, la nostra set de justícia i fam de llibertat, a l'arbitri d'un grup de magistrats designats a dit pel PSOE i el PP, mai. Perquè si fos així ja no caldria haver començar aquest camí, ja sabem com les gasten; respectuosament, el Tribunal Constitucional que digui el que vulgui. El país ha de fer el seu camí, seguir avançant i si ens hi posen traves o paranys, caldrà superar-los. I alguns dels nostres potser dubtaran o tindran por. I és normal, i no els jutjarem sinó que els ajudarem i els animarem a seguir endavant, acaronant-los, amb la mà estesa i oferint l'espatlla perquè s'hi puguin recolzar. Deia Machado allò de 'caminante, no hay camino, se hace camino al andar'. Doncs això, endavant, aquí no hi ha marxa enrere. Anem per feina doncs, Ara és l'hora.
Primer, fem un gran 11 de Setembre que torni a fer emmudir els qui voldrien tornar a la vella política de sempre, que enviï un missatge nítid a Europa, al Govern espanyol, que sigui una nova exhibició de civisme i determinació, recordant que tenim una data innegociable a l'horitzó: el 9 de novembre.
El dret a votar i decidir el nostre futur no serà cap concessió graciosa, no ens el regalaran en cap despatx, ens el guanyarem al carrer. I serà una consulta legal perquè tindrem una llei de consultes i serà acordada perquè és el fruit d'un enorme consens social i polític.
Volem votar i votarem i acceptarem el resultat de les urnes. Perquè nosaltres sí que som demòcrates i sí que aceptem el veredicte de la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada