dimecres, 13 d’agost de 2014

Nabòkov, la memòria que parla

A primers d'any, en unes altres memòries -Joan Francesc Mira, a El tramvia groc- vaig trobar la cita de Vladímir Nabòkov: "He viatjat cap arrere amb el pensament -amb un pensament que s'aprimava sense esperança pel camí- a regions remotes on buscava una sortida a les palpentes, per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense eixides". Hi havia unes memòries de Nabòkov, doncs, aquest Speak, memory que Oriol Carbonell i Curell va traduir al català: Parla, memòria, editat per la Magrana i Edicions 62 el 1986. La seva lectura aquest juliol, lenta com ho és el trànsit entre els records, ha estat un plaer. Comença així: "El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. I poc després: La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig". Nabòkov s'hi rebel·la, abans d'arribar a la conclusió que J.F. Mira recollia: podem viatjar en el pensament fins a regions remotes però, ai las!..."només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides".

Potser per això, el mateix Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". Des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins el maig de 1940, a punt d'embarcar cap els Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió que no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal, ni tampoc el jutjo pedant. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut. Aquest és, em penso, l'exercici. Encara una altra cita per reblar-ho, al quart capítol: "Adreço un prec als pares: mai, mai no digueu "Afanya't" a un infant".

En fi, Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. Però, al mateix temps, les pàgines que més m'han atret han estat els idil·lis amb Colette -una nena francesa coneguda a Biarritz- o amb Tamara. I és clar, l'agitació més o menys romàntica que li produeix Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia absolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Ho acabo: quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs això, mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

La foto, de 1947, és la mateixa que il·lustra la portada de l'edició catalana de 1986, a la col·lecció "Venècies" de la Magrana amb Edicions 62. El joc amb les ulleres és perfecte per parlar del record. Però l'aspecte de Nabòkov, amb un barret de pell ushanka, em recorda també, inevitablement, el personatge de Pnin, un professor rus als USA, protagonista de la novel·la que, amb el mateix nom, Nabòkov va publicar el 1957. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada