Pasolini, assassinat fa quaranta anys

40 anys de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini. Recullo tres breus retalls d'aquesta setmana, i constato encara la incomoditat que Pasolini ens desperta. I és que malgrat l'absència, ens continua interpel·lant, ara que ja hem vist complir les seves intuïcions sense manies: quaranta anys després, amb la globalització ha crescut la pobresa i la violència arreu del món. I a la fi també l'aculturació de les classes subalternes, que certifica la victòria definitiva del capital: no ens han quedat ni els antics referents populars… o han quedat reduïts al futbol que Pasolini tant estimava.

Ahir va fer 40 anys de l'assassinat de Pasolini a la platja d'Ostia, aquell lloc inhòspit, brut, desemparat, solitari en la immensitat d'una extensió de sorra sense fi. Nani Moretti, a Caro diario, hi va amb la seva Vespa. Repassa la premsa d'aquells dies obscurs de novembre, dies de plom, i es pregunta com és que encara no ha estat al lloc on Pasolini va morir, destrossat pels cops dels feixistes i per les rodes del cotxe que li van passar pel damunt. Durant cinc minuts, sense dir res, només amb les notes melancòliques d'un piano, Moretti recorre carreteres estretes a tocar del mar, amb guinguetes i barraques, pols i escombraries, brutícia i fang, males herbes, dunes i tanques de fusta amb uns filferros que fan de barrera. Arriba a la fi davant una esplanada on hi ha una escultura paorosa, descolorida i rovellada per l'acció de la sal. Al fons, una porteria de futbol que també ens aboca a un paisatge desolador. 

Aquella nit, Pasolini havia menjat uns espaguetis en el sopar amb uns amics. Els va confessar que, si després de la seva mort, algú escrivia sobre ell no sabia com el definiria, perquè «fins que un home no mor no es pot reconstruir el que ha estat en realitat, com si es tractés del muntatge final d'una pel·lícula». ¿Quin Pasolini reconstruïm, doncs, 40 anys després? Potser allò que va dir Moravia en el funeral: un poeta. «I, que mereixin aquest nom, només n'hi ha dos o tres en un segle». 

Josep Ma. Fonalleras, El Periodico

DESHUMANITZACIÓ. Aquests dies recordem Pasolini en el 40 aniversari de la seva mort. Ell va buscar l’experiència humana en la seva radical i sovint desoladora materialitat. Ell va advertir que la cultura del mercat eliminava la memòria i desdibuixava l’experiència, cada cop més impersonal, que pretén guanyar-nos a base de promeses d’asèpsia i d’eliminació del sofriment. S’esvaeix el sentit tràgic de la vida, base del respecte mutu: tots som precaris. I es redueix la capacitat per viure la tristesa i donar entitat al dol. Triomfa la negació de la condició humana. La deshumanització de l’altre: no són homes, són immigrants, com si la seva desesperació els condemnés a una condició subalterna. 

Josep Ramoneda, Ara

Pasolini o la violència de la contradicció 
(...) La nit de l’ú al dos de novembre de 1975, la vida de Pier Paolo Pasolini s’estroncava de manera abrupta i violenta en un descampat proper a la platja d’Ostia, als afores de Roma. (…) Pasolini moria, esclafat per les roderes d’un o més automòbils, en una zona que recordava els exteriors del subproletariat romà filmats en treballs com Accatone o Mamma Roma. El seu director era assassinat, teòricament, per un delinqüent de baixa estofa, prostitut a estones perdudes, que responia al nom de Pino Pelosi, amb un aspecte físic que semblava una barreja de Franco Citti i Ninetto Davoli, habituals en la filmografia pasoliniana. Però la mort del director de Teorema no va ser obra d’un únic criminal. Hi ha molt encara per aclarir i massa vegades s’ha apuntat la possibilitat que fos un crim d’estat, ordit per la màfia però suggerit per un sector de la Democràcia Cristiana que en aquells moments governava Itàlia en el marc dels coneguts com a “anys de plom”... 

Jaume Radigales. Núvol