dissabte, 28 de novembre de 2015

Carles Capdevila, els cinc anys de l'Ara

L'Ara arriba al seu cinquè anivesari, i és una cosa que celebro, com celebro tots els canvis que hi ha hagut en aquests cinc anys al país. I m'agrada resseguir el pas d'aquest temps que ha estat, també, el meu temps, és clar. I m'agrada, al capdavall, llegir el text d'en Carles Capdevila, justament ara en el càrrec de director-fundador, que fa un repàs a aquest temps col·lectiu i ens proposa -valent, generós, incansable- de continuar fent coses, i de provar de fer-les bé. Perquè els ingenus i optimistes "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". Tot el que podem arreglar amb les mans, a l'especial dels cinc anys. El conservaré a la carpeta de retalls:

I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada