Una visita al MNAC (12 anys al Catà)

Ahir, amb tots els alumnes de 1r i 2n de BTX —Història de l'Art, Literatura Universal— vam anar a Barcelona, en una visita programada al Museu Nacional d'Art. Es tractava d'endinsar-se en les col·leccions del romànic i el gòtic. No cal dir que els més grans, pressionats per la prova de Selectivitat, han format un grup amb voluntat rigorosa. Jo, però, només acompanyava els de primer de batxillerat, que tot just anaven a fer un bany d'imatges, després de molts mesos de rosegar Llull, Ausiàs o el Tirant lo Blanc i el romanç de Tristany i Isolda. La medievalitat acaba captivant sempre, i més quan només hi ha el goig de la descoberta, la sorpresa del color i la llum, l'ambient, i tota la història. Ego sum lux mundi. De primer ni els de llatí ho pleguen! Però quan ho veuen al·lucinen i, de sobte, tot el rollo de la societat teocràtica va prenent valor. Hem vist màrtirs torturats —que fort!—. I la marededéu, o el crist crucificat en versió fusta natural o policromada... Abans d'arribar al gòtic ja ens han hagut de cridar una mica l'atenció, atès que el meu grau de tolerància no sempre coincideix amb el dels vigilants. Potser xerraven massa, segur que reien massa alt també... admeto la culpa, sí, però l'experiència hi ha estat, i no compto que ningú s'hi hagi fastiguejat. Ara algú dirà que es una desproporció l'esforç, que tot plegat ja veus què en quedarà. Jo només sé que aquests exercicis de luxe —l'entrada la vam gestionar gratuïta, la renfe es fa càrrec del desplaçament...— són imprescindibles i cal posar-los-els a l'abast. Amb el mateix goig que fa molts anys algú ho va fer amb nosaltres, indiferent al cost o el nivell d'aprenentatge que en resultaria, només per tal que poguéssim descobrir aquelles joies i omplir-nos-en els ulls. En acabat uns quants hem tornat a Manresa —sabíem que dinaríem tard— i un bon grapat tenien permís per quedar-se de tarda a Barcelona. Per a molts, tota una primera experiència de llibertat! També m'hagués agradat acompanyar-los, és clar, però això ja no tocava. I al tren, abans dels primers cops de cap, he pensat en el goig de ser allà encara, compartint una bossa de patates rosses barates —els encanta comprar, i comprar als paquis. El goig d'estar parlant del seu futur, desgranant les expectatives i també els seus temors mentre jo, calladament, cargolo els meus propis dubtes i passo comptes: aquest febrer ja fa dotze anys que vaig aterrar a l'institut Guillem Catà! Dotze anys que han passat com una glopada, plens de moments feliços, plens d'aprenentatges... I gronxat al vagó de rodalies, assaboreixo el trajecte mentre avaluo, també, el dolor de jubilar-me i saber que un moment així potser mai més no el tornaré a gaudir.