La qüestió no és "Halloween"

De les meves castanyades d'infantesa en tinc un record més aviat boirós. Boirós i singularíssim perquè, en primer lloc, no passava de ser una festa estrictament familiar i, de l'altre, consistia en una mena de retrobament amb els morts de característiques més aviat lúdiques. Perquè a la meva infantesa hi havia morts, és clar, els de la família, els del veïnat, fins i tot d'alguna criatura -les més impressionants. Hi havia morts, sí, i per Tots Sants tornaven. O per ser exactes, tornaven les seves "animetes", que és com anomenàvem el joc: darrera de les portes, als racons d'una habitació, entre armari i paret... apareixia un panellet o una castanya,  regal de part dels absents a qui, agraïts, dedicàvem un parenostre. I poca cosa més. Per tota la resta, diria que es bevia moscatell entre els més grans. Fi del record.

Ara mateix, però, si paro l'orella a l'institut, tota la canalla parla de Halloween. I barrejant castanyes i moniatos, molts es disfressaran, buidaran carabasses, sortiran al carrer. Alguns assistiran a concursos de discoteca i fins hi ha qui s'empesca túnels del terror... Tot plegat em sorprèn, i fins m'interessa. Però em desconcerta l'actitud dels nous defensors de les tradicions, del conflicte que d'uns anys ençà sembla enfrontar Halloween i la Castanyada. Perquè no hi ha conflicte.

Em fa l'efecte que el triomf de Halloween es produeix no pas per la victòria sobre la tradicional castanyada -d'un tradicional força relatiu- sinó per l'absència de discurs a la festa de Tots Sants. Ras i curt, ja feia temps que Tots Sants s'havia reduït a l'àmbit gastronòmic perquè, de la mort, no se'n parlava. No en volem parlar. La mort, que de sempre ha estat un tema difícil, avui té la categoria de tabú. La mort és a les pel·lícules, als vídeojocs, també als parcs temàtics. Però la mort -la de debò, la inevitable- ha desaparegut del nostre imaginari particular i els enterraments, cada vegada més, són un episodi familiar. Ens ho passem tan bé! Qui, doncs, vol pensar en la mort?

I doncs ve-t'ho aquí el triomf de Halloween. Tornem a parlar de la mort, o a conjurar-la. Reduïda a joc, és clar... Tota la resta -el vampirisme, els castells gòtics, tota l'estètica gore que l'acompanya- no sé pas què durarà. O sí, durarà tant de temps com sigui eina de negoci, nova expressió de consum d'aquestes festes contemporànies que ja no ens fem sinó que ens fan. Previ pagament a taquilla, és clar. Al capdavall, no ens hi capfiquem més del compte: la Castanyada durarà. La Castanyada, les animetes, aquest impossible provar d'explicar-nos que és la mort. I d'anar-la assumint ni que sigui amb gotets de moscatell...