Després del Congrés

He deixat escolar el diumenge familiarment, amb tranquil·litat. Tot just el Regió7 i l'Ara, i un repàs a Vilaweb. En acabat, ara que ja és fosc provo d'endreçar les notes i el gruix de les emocions del 26è congrés d'ERC, ahir, a Girona. I ho faig amb la sensació intacta que va ser un dia important i, també, inoblidable. D'una banda pels discursos que hi vam poder escoltar. De l'altra per l'ambient que s'hi respirava, el de les grans ocasions, el de tornar a començar, aquell que diu que sí, que tots junts vencerem...

Des d'en Puigcercós a primera hora, que arribà al faristol precedit d'una llarga ovació i amb una lluïssor als ulls que recordaré molt temps: un balanç autocrític, serè, generós, i amb vuit experiències que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per Oriol Junqueras i Marta Rovira. M'estalviaré descriure la llarga jornada que hi hagué després de la intervenció d'en Joan Ridao: les esmenes a la ponència política i als estatuts. Inevitablement, un congrés també és això, i entremig de propostes interessants fins el darrer instant no transaccionades, generalment l'episodi destapa alguns militants amb una agudíssima vocació de buròcrata, de tant com alambinen la proposta o dissimulen l'interès. Ho deixo, perquè des del 96 que no em perdo cap congrés i seria mentida dir ara que me'n sorprenc. Ben al contrari, reconec que cada vegada guanyem més agilitat. I això, en un partit d'encuny assembleari com el nostre, és francament d'agrair.

Però allò que marca aquest primer d'octubre per ERC són els discursos de cloenda: el de la Marta Rovira, convençuda que passàvem pàgina de tants sectors i famílies, que tornaríem a ser creïbles, que veritablement ja estàvem construint confiança. Rovira cita Tresserras i Tardà, es ressitua en el plànol i manifesta sense embuts que tenim voluntat hegemònica i que no hem vingut a ser crossa de ningú. ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.  Extraordinari. I és aleshores que arriba la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, "recollint les lliçons de la història i de l'experiència". I amb la mà estesa a tothom, per sumar no només entre independentistes o els defensors de l'estat del benestar: sumar amb la bona gent d'aquest país que estudia, treballa, es compromet i dedica el seu temps al bé comú. Junqueras va fer un discurs complet, més emocional que programàtic si es vol, però d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem. Un discurs que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, i que ens demana de treballar per un somni. Un país més lliure, més just, més ampli, construït des dels valors republicans del rigor i l'austeritat, la modèstia, la humilitat... I és així que Oriol Junqueras parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit, i dels que vindran darrera nostre". El punt d'èpica imprescindible i el profund sentit de rersponsabilitat. ("El camí serà llarg, però no ens rendirem, no ens cansarem -i si ens cansem... no ho direm-  I no ens espanta ni un mal resultat...").

Perquè després del discurs vé la feina, és clar, i ningú assegura que el proper 20 de novembre els resultats millorin gaire per ERC. Ja ho veurem. Però hi ha paciència i encara molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això ahir vaig marxar de l'Auditori de Girona amb el punt d'entusiasme que permet repensar el futur amb optimisme. I, cap al pàrquing, em va semblar que aquella lluïsor de primera hora ja es compartia a totes les mirades...

La foto, de família. Manresans al congrés d'ERC. Només un quants, és clar, perquè n'érem molts més. De Manresa, i de Cardona, Navàs i Navarcles, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, Santpedor, Moià i Santa Maria d'Oló... El Bages hi va tenir un paper actiu, i des d'ahir, a l'executiva nacional hi tindrem en Pere Culell, al capdavant de la secretaria nacional de política social i ciutadania.