La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...
En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!
La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada