dissabte, 24 de novembre de 2018

Record de mossèn Junyent

Ahir vaig ser al recital de poemes de Josep Junyent que feien en Lluís Calderer i l’actriu Aina Huguet. Era a l’Espai Òmnium, al carrer de Sobrerroca, i només d'entrar-hi em va fer tot l'efecte de tornar molts anys enrere, molt més que els vint-i-cinc d'absència que es commemoraven. Gent d'edat avançada que tornaven per escoltar la veu, els silencis, tota la intel·ligència que destil·lava mossèn Junyent. I enmig de la cleda, entre el ramat, Aina Huguet s'encarregà de recitar bellament una tria de tot just dotze poemes, escollits i presentats per en Lluís Calderer. Tot plegat, d'una austeritat com l'autor hagués volgut, deixant tota la força a la paraula. Em quedo amb "Primavera antiga" inspirat al parc de la Seu de Manresa el març de 1967. I ara, a casa, el recupero d'aquell volum de 1995, Obra lírica que li editaren a Columna els seus marmessors, Calderer, Maruny i Massegú:


Primavera antiga

Plàtans de primavera com una clariana
de verd als grisos ciutadans!
El carrer obac, les llambordes gastades
riuen sota les noves llambregades
que els tiren les nuoses, les generoses mans
dels arbres, amics grans
i infants de sabatetes noves.

Dolça tremuja als ulls, arbres en transparència,
i un pany de mur daurat travat amb arcbotants!
I penso: així el meu cor, com d'una revolada,
desperta en una joia enjogassada
enmig dels vells records i els seus somnis constants.
I penso encar: ésser fidel ara, sempre i abans
és ja una bella cosa.

Així el meu cor m'agrada: en l'ordre i l'harmonia
talment una ciutat desesperadament
poblat de primaveres
venint compassades,
lúcid de succeir-se de les estacions,
que accepti cada estil, cada nova arribada.



I sí, ja ho sé, en Junyent en té de millors —i els paisatges d'Osona en els seus versos dringuen amb una sonoritat exquisida Però m'agrada aquesta estampa manresana, de l'any 67 —més de mig segle—escrita en honor a la fidelitat que va servar-nos fins al final. "Al parc de la Col·legiata de Manresa", diu l'endreça de Junyent. Ell, que havia deixat Vic i després per obediència deixà Roma, i decidí empeltar-se a Manresa per acompanyar-nos en el desert de grisos ciutadans que hi va trobar. Pura fidelitat. En acabat, l'absència. Aquestes tardors d'ocres i mangra: passen els anys. Però em penso que poca gent ha sabut trenar tantes i tan diverses complicitats com feu Josep Junyent. I aquells records i aprenentatges —jo tinc els meus— encara avui els fem presents, potser enyorats d'un ordre i harmonia que la ciutat no acaba de trobar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada