diumenge, 2 de desembre de 2018

Ara que fa un any que et vas morir

El Manel ens va enviar alguns dibuixos teus, la nit del 30, a l'Oriol i a mi, com confirmant l'aniversari que va ser la nit d'un any abans, molt tard. Aleshores va ser dijous, o els primers minuts d'un divendres: em va trucar la cuidadora per dir-me entre sanglots que t'havies mort, sense avisar. Serenament i tranquil·la. D'això n'ha fet un any, i avui ja estàvem sortint del cementiri plegats tots tres germans. Tornaves a ser pols. En acabat, un any passa de pressa, i en tot aquest temps encara no he resolt del tot el teu comiat. O ja no el resoldré mai, no ho sé. Potser per això a l'església no vaig sortir a dir res: què els haviem de dir a tota aquella gent? Ho varen fer millor el Sendo o les amigues de la Vinyeta. I en Joan Aurich: no et queixis. En fi, no vaig escriure res tampoc que no fos, a raig, el teu recordatori. En van sobrar un grapat i els tinc aquí, desats en una capsa, amb el carnet i la tarja del seguro. Ara ha passat l'any, sí, i sembla ben bé que fos ahir. Rera els vidres de casa el cel és color de malva, el d'aquests vespres serens que a voltes té Manresa quan va cap a l'hivern. I et sé asseguda a la finestra, respirant feixuga, somiant una cigarreta que ja t'era absolutament vetada. "Llustreja" —diries— i després de pauses molt solemnes, tan teatrals com tu, podies recordar la proximitat de Nadal, l'esperança en els dies que aviat tornarien a allargar-se o les felicitacions de la Residència —"Ja estan encomanades? Ja tens el dibuix del Manel?". I així una tarda i una altra. Pura obsessió: el temps, la Residència, també el pare, una cigarreta impossible o la lectura de Regió7, que cada dia esbandies més de pressa. "Ja has vist qui hi surt al diari?". Generalment només hi detectaves carallots i, per ser justos, fins potser més dels que en realitat poblen Manresa. Jutjaves a preu fet, sabent que molt sovint ja eres injusta, potser dolguda d'estar lligada a una màquina d'oxigen. El món serà sempre millorable, però el cas és que encara te'n senties part i el blasmaves geniüda —"Això no ens funciona!". I si de cas jo hi expressava matís o reserva, el punt de paciència necessària, tu sentenciaves sorruda —"Que en sou de rucs!". Era l'instant just abans de riure. Perquè rèiem, encara rèiem, i ens en vam fotre de tot i tothom fins l'últim dia, quan no sabíem que era l'últim, quan a poc a poc anàvem davallant plegats els darrers graons del teu temps. Ha passat un any només, i m'és fàcil plorar si m'hi entendreixo. Però estic content i molt sovint encara et sento a la vora, com si no haguessis marxat d'aquella finestra a planta baixa, mirant passar la gent o, a poc a poc, els cotxes del carrer Vallès, al cor del barri. Encara hi passo molts cops, tornant a casa.  Compartint aquella fe en un món millor, el que comença aquí, a la vora, i amb l'esforç de cada dia. Convençuts que estimant tot és possible —i fins i tot permès.

Una abraçada d'aniversari, mare.
I fuma tu, ara que pots, tot el que arrepleguis: en el record del teu darrer Nadal encara hi tinc aquells cigars... de xocolata!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada