El Pou de la gallina baixa al Pou de la gallina

Enmig de tots els maldecaps que habitualment m'acompanyen —els que em busco i els que inevitablement a tots ens venen— puc dir almenys que aquest 2022 va començar amb molt bon peu. Ras i curt, un desig que arrossegava des de feia vint-i-set o vint-i-vuit anys finalment quedava acomplert: poder posar la redacció de la revista «El Pou de la gallina» a peu de carrer, a costat del mateix Pou de la gallina, al carrer Sobrerroca de Manresa. 

El fet és que la revista, que acaba de complir els trenta-cinc anys, va començar al número 14 del carrer de l'Hospital, en un pis tronat que bonament compartíem amb els Amics de la Unesco. Després, l'any 1994, l'oportunitat de ser al número 26 del carrer de Sobrerroca, en una primera planta al costat del Pou ignasià ja va ser un pas de gegant. Però hi havia la botiga a pla carrer, aquella antiga botiga de les «Novedades Victoria», a mig camí de la merceria i la perfumeria, amb aquells aparadors de vidres rodoredians i persiana de canaleta que havien superat dècades d'història local. La botiga fa xamfrà amb els Arcs de Santa Llúcia i des de l'interior es divisa el Pou i fins la gallina si el sant la tornés a fer sortir. Al fons, la façana de l'Ajuntament. I de biaix, a mig matí, un raig de sol que confirma els tints napolitans de l'escena: per poca estona que us hi estigueu veureu desfilar mig Manresa, la que governa i la que creu —i també la més popular, la que no sap on acabar de raure i es busca vida i entreteniment i, a vegades, canta o crida mentre envia amb dos dits i molta traça una burilla encesa a la jardinera municipal que és allà, pacient, per embellir el paisatge. 

No res, las «Novedades Victoria» havien estat llogades des de feia més de vint anys per «La botiga dels àngels», conformant us espai més aviat esotèric i d'horaris irregulars. La mestressa —tots ens coneixem— prou era bona noia però a la fi li ha vingut l'hora de jubilar-se. I de cop, passat cap d'any, el propietari de tot l'edifici —la casa Vallès— ens diu que si ens interessa ocupar la botiga—ocupar-la amb el sentit més comercial del terme, entenguem-nos. L'oferta era molt bona i el Jaume Puig, president de l'Associació editora, en tenia tantes o més ganes que jo. Més, per ser exactes. Perquè d'ençà que la junta de l'associació va autoritzar-nos a donar el pas, el Jaume ha estat un motoret de rendiment constant i eficaç. El Jaume de sempre... i una mica més! Ha perseguit la llicència i ha estat a sobre els industrials. Ha dirigit el trasllat i fins ha convençut un grapat de persones a col·laborar econòmicament per fer-ho, si no completament, almenys molt possible. Tot plegat, el divendres 13 de maig vam poder inaugurar les noves instal·lacions. Feia goig! Van venir amics i coneguts, veïns i botiguers, i per un moment la màgia del mag Caru fa il·lustrar aquest miracle mensual que a Manresa complim cada primer dimecres de mes. No era aquest l'objectiu de 1987?

I és que la revista ha complert 35 anys, i això vol dir 386 números d'una regularitat total i absoluta —ni tan sols per la pandèmia vam perdre passada! Ara el local és nou, serà pràctic i hauria de permetre una temporada més, facilitar la feina i fins noves incorporacions que puguin apuntalar el futur. Per tota la resta molta confiança, més perseverança i la necessitat de generar equips tan compromesos com els que hem tingut fins ara. Llarga vida al Pou, doncs! I, és clar, moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible: subscriptors, anunciants i col·laboradors. O els compradors de la tassa que va il·lustrar Jaume Gubianas i que finança les obres al mòdic preu de 10 eurets...