Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.