Un record en els 50 anys de la Dharma

M'ha va encomanar el Quim Noguero per un reportatge a El Pou de la gallina del passat mes de desembre, per tal de complementar el seu article de la Dharma i del seu pas per Manresa, ara que han complert cinquanta anys sobre els escenaris. «La connexió manresana de la Companyia Elèctrica Dharma». En acabat, els textos de voluntat complementària calgué esporgar-los de valent però, sencer i a raig, inicialment era aquest:

La Dharma va ser una de les descobertes més bèsties de la meva adolescència, i això perquè el meu consum musical aleshores era més que limitat: tot el gruix de la nova cançó rellevat, des del 75, per la devoció envers Jaume Sisa i Pau Riba. Però hi ha la Dharma: l'estiu del 76, en un grup de monitors d'esplai, em penso que va ser en Lluís Sallés que va dur una cinta d'aquell grup per mi absolutament nou. Era L'Oucomballa, i em va semblar formidable i alhora emocionant: per primera cop la música d'una banda em captivava fins a taral·lejar la melodia. Des de l'Adéu, estrella del dia, el Ball-llunàtic... fins al Tiru-tiru-ritu! Em vaig comprar el disc, és clar, i em vaig comprar el següent —Tramuntana— que encara va sonar més i més hores a casa, i sonava en cassettes mal gravats, als patis del Peguera, quan asseguts a les finestres de la planta de baixa, matàvem hores somiant amors i revoltes. I jo, que no era pas d'anar a concerts no me'n perdia cap dels que aleshores van fer a Manresa, primer a la Sala Loiola, després a la Pista Castell i, anys a venir, programats per Tabola. Portàvem la Dharma i la Dharma era la dosi de modernitat, d'una modernitat arrelada i còmplice. Encara més: amb la Dharma omplíem i era un goig de ser allà entre el públic, xalant, com si els xirucaires per un moment també tinguéssim el dret i el gust de ballar i assaborir el plaer d'aquelles melodies. Amb Tabola em penso que vam presentar L'Atlàntida i també Catalluna —però parlo de memòria. Per cert que la cartelleria i les pancartes de Tabola era responsabilitat meva, i la tipografia de la Dharma —talment la dels Garriris d'en Mariscal— ja era una declaració d'intencions, d'aquesta modernitat popular, gens xarona sinó disposada a donar batalla. La trajectòria ha estat llarga i fecunda, sovint també per la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional. Al capdavall, arribar a la cinquantena ha estat també —jo que vaig ser al concert del Kursaal— un toc d'alerta: la Dharma sonava genial, com sempre, però el públic —ai, el públic— s'havia fet gran. I era com veure aquell públic d'abonament quinzenal el segle passat al Loiola, ara a peu dret i sacsejant els malucs, amb més saxons i menys pèl. Però —moltes gràcies Dharma!— encara amb les mateixes ganes de xalar i viure.