Qui no coneix Pere Morera?

El Pou de la gallina estrena l'any parlant dels arbres de Manresa. en un d'aquells reportatges corals que tot sovint la revista amaneix. El fil conductor ja neix amb garantia: el porta el text del biòleg Jordi Badia, acompanyat de les reflexions de Pol Huguet, regidor d'Acció Climàtica a l'Ajuntament de Manresa. Per tota la resta —des del text de Josep Tomàs Cabot als d'Ariadna Torres o Zulima Martínez per esmentar-ne tres— una lectura amable, amb unes excel·lents fotografies d'Enric Casas. L'aportació del senyor Ramon, però, es limita un nou retrat del «Qui no coneix...» que un mes i un altre il·lustra amb encert Maria Picassó. I aquesta vegada presentem un home que, tot sol, podria encarnar l'ànima del Born: Pere Morera. El teniu vist segur!   

Pere Morera,
volta el món i torna al Born

No sempre ha gastat aquesta barba d’aires bíblics, però de pèl mai n’hi ha faltat: Pere Morera Santamaria (1962), l’home que va créixer al Born de Manresa, sempre amb ganes de viure la vida. Talment el comte Arnau: ser només dels seus passos i dels seus braços! Què, si no, explica la velocitat a enllestir els estudis —embarrancats a segon de BUP al Peguera— i el comiat de l’escoltisme al Cardenal Lluch per marxar de casa tot just complerts els divuit anys, en un primer assaig de família pròpia? Paral·lelament, la pulsió artística bategava des de les classes de dibuix amb l’Esparbé i les de ceràmica amb en Gabriel Garriga. «Volia ser ceramista, encara més després d’una estada al Miracle, fent ceràmica amb els monjos». El desencís li arribà a l’Escola d’Arts i Oficis, aleshores que no passaven de fer càntirs. Només el seu caràcter inquiet el durà a conèixer el grup d’en Paulí, «amb Maria Picañol, Gelabert i tota la seva colla. Vaig descobrir l’alta temperatura, la ceràmica japonesa, la capacitat d’experimentar». La vocació era innegable i com que la botiga de plats i olles familiar no l’apassionava —aquell Caribú on hi havia de tot i bo per parar una llar— el Pere obté la titulació oficial de la Llotja i se’n va a València, per repetir voluntària i excepcionalment els estudis al costat d’Enric Mestres. En acabat, torna i munta el seu propi taller, amb un espai més industrial i mecanitzat, però amb temps i eines per al seu vessant més creatiu. «I això que per ser exactes, gairebé mai m’he mogut de Manresa. Però aquell Born de la infantesa, amb els avis vivint sobre la botiga, i nosaltres —som quatre germans!— en un pis de l’escala del doctor Selga, allò ho vaig tallar aviat». El cas és que la ceràmica no acaba de rutllar i amb 32 anys, en una crisi vital, tanca el taller i s’apunta a fer de mestre d’integració a l’equip d’obres de l’associació Can Ensenya, de Barcelona. Treballa portant nanos per tota la Catalunya central, apedaçant els edificis d’aquella Obra Sindical del Hogar que havia revertit a l’empresa pública Adigsa, de la Generalitat. Després la crisi del totxo el reconduirà cap a la direcció d’obres, per acabar aterrant sis anys a Construccions Vidal. «Vam aguantar l’estrebada de 2008... però no vam passar del 2011”. Cal dir que es va saber reconvertir? Tenia vora cinquanta anys i amb un germà es van embolicar a reduir, especialitzar i rellançar la botiga de tota la vida. «Però anàvem justos, i els dos sous no sortien...» de manera que es queda ell tot sol el Caribú accentuant l’especialització —«de fet ara mateix som Ganiveteria 1941- El Caribú». Molts ganivets, és clar, i el taller d’esmolar, i les pedres i eines per particulars... «Fet i fet, he acabat per tornar al Born, i n’estic content!». El Pere, que és un home de passions, celebra els seixanta anys complerts i només rondina de les seves cames, però es concentra en el seu lema, que és el de gaudir de la vida. I a fe que ho ha fet: li agrada la muntanya, i també el submarinisme —«allà hi vaig conèixer la meva companya, l’Àngels»— i també cuinar i menjar, que per això la seva àvia era la filla cal Perdiu. Tot això i esmolar ganivets, que ho fa i —diuen— ho fa molt bé.