Com s'explica a la nota editorial, la humanitat de què parla Riemen en aquest assaig seria la que ens ha de permetre viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos. «Com si es tractés de variacions o relats sobre un mateix tema, en els quatre estudis d’aquest llibre Riemen reivindica la memòria per poder reconèixer i fer front a les forces del mal; alerta de l’estupidesa i la mentida que deixa la intel·ligència fora de joc; invoca la figura de l’intel·lectual i la necessitat que intervingui amb coratge en l’esfera pública i, per damunt de tot, situa l’amor profund al centre de la noblesa d’esperit, la que ens ha de fer veritablement humans». Amb dos afegitons finals: ni és un llibre d'autoajuda ni tampoc és religiós. Que no vol dir, però, que no ens aporti consol ni que renunciï a l'espiritualitat...
Només quatre textos del Preludi, acompanyats d'Ovidi, Blaise Pascal i la tripulació de l'Apollo VIII, tot plegat per dir-nos que esdevenir humà és un art —i no pas una ciència. Als que ja haureu llegit el llibre, passeu-me la tria si no us sembla satisfactòria. Als que encara no us hi heu fet, a veure si el tast us anima!
PreludiI
Fa temps, l'any vuitè després de Crist, per ser exactes, l'emperador August va desterrar el poeta Ovidi. De Roma el va enviar a Tomis, un lloc fred i desolat a la riba del mar Negre, la zona més llunyana del seu imperi. Ovidi es va veure privat de tot: de la seva dona, a qui estimava molt, dels seus fills i amics; fins i tot va haver de deixar enrere tots els seus llibres. La solitud, va odenar l'emperador August, seria el seu destí.
(...)
Des de l'inici del seu exili, Ovidi va lluitar contra la solitud mantenint-se fidel a la seva ànima, a la seva vocació, escrivint poemes. Tristes, així els anomenava (...) Les seves Tristes són també el testimoni melodiós que, gràcies al seu treball creatiu, la seva ment no es va enfonsar en un pou de depressió i desesperació, sinó que va romandre intacta, prou poderosa per elevar-lo per sobre de la solitud i, d'aquesta manera, tornar a ser humà.
Fa temps, l'any vuitè després de Crist, per ser exactes, l'emperador August va desterrar el poeta Ovidi. De Roma el va enviar a Tomis, un lloc fred i desolat a la riba del mar Negre, la zona més llunyana del seu imperi. Ovidi es va veure privat de tot: de la seva dona, a qui estimava molt, dels seus fills i amics; fins i tot va haver de deixar enrere tots els seus llibres. La solitud, va odenar l'emperador August, seria el seu destí.
(...)
Des de l'inici del seu exili, Ovidi va lluitar contra la solitud mantenint-se fidel a la seva ànima, a la seva vocació, escrivint poemes. Tristes, així els anomenava (...) Les seves Tristes són també el testimoni melodiós que, gràcies al seu treball creatiu, la seva ment no es va enfonsar en un pou de depressió i desesperació, sinó que va romandre intacta, prou poderosa per elevar-lo per sobre de la solitud i, d'aquesta manera, tornar a ser humà.
II
¿Qui pot escapar a les vicissituds de la vida? Ningú! El nostre destí està predeterminat des del naixement i no hi ha cap tragèdia que no ens pugui passar.
Una persona està sana i viu fins a la vellesa, mentre que una altra emmalalteix i mor jove. Un nen pot perdre els pares en una edat primerenca; uns pares poden perdre un fill (...) De vegades la fortuna et somriu, i tot d'una l'adversitat t'agafa pel coll i venen les maleïdes preguntes: ¿per què? ¿I ara, què? Preguntes que et planteges i que no saps contestar, i potser no les sabràs contestar mai...
Esdevenir humà és un art, no pas una ciència. Si fos una ciència, tindríem definicions establertes, teories provades, respostes inequívoques, protocols i manuals per a la vida. No n'hi ha, i en conseqüència tot allò que es presenti com a tal no és res més que una forma d'engany.
Esdevenir humà és un art. Un art que cada individu —amb tots els desitjos, incerteses, dubtes, pors i fracassos inherents a la nostra existència— haurà de fer-se seu.
III
Som a l'any 1968. Han passat dinou segles i seixanta anys des que l'emperador August va bandejar Ovidi a aquell paratge desolat i fred a l'extrem més llunyà del seu imperi, des d'on, al cap d'un temps el poeta enviaria les seves Tristes ben lluny, a un futur incert.
Dissabte 21 de desembre. A primera hora del matí, des del cap Canaveral de Florida, tres homes valents deixen enrere la Terra i després d'un viatge de tres dies arriben a un lloc que és infinitament més fred i desolat que el lloc d'exili d'Ovidi: la Lluna. En la història de la humanitat, Frank Borman, Jim Lovell i Bill Anders es convertriran en els primers homes que hi orbiten.
(...)
Bill Anders, l'home de la càmera, fa una fotografia rere l'altra de la superfície de la Lluna, fosca i plena de cràters. De sobte, el seu ull veu el que cap ull humà no ha pogut veure mai, però que gràcies a la seva foto canviarà per sempre més la imatge que tenim del món. Allà lluny, dins l'univers profundament negre, els tres homes veuen una petita però magnífica bola blava que emergeix de la foscor: el planeta Terra! L'únic punt lluminós de l'univers.
(...)
En tornar a la Terra tres dies després, s'adonen que van marxar per explorar la Lluna però que han descobert la Terra. Que bonic, però també com n'és de fràgil, el nostre petit planeta enmig de la foscor de l'infinit. Com n'és d'extraordinari que hi hagi una raça, la humana, que pugui habitar aquest planeta. Com n'és d'incomprensible la incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia. És una mena de bogeria. Quina estupidesa, la contínua destrucció del planeta. Una forma d'autodestrucció.
Nadal de1968. El final d'un any en què els Estats Units han estat esquinçats per tanta violència que començava a semblar una guerra civil. El final d'un any en què Martin Luther King i Robert Kennedy van ser assassinats, i amb ells l'esperança que representaven (...) En aquella foscor social, la foto de l'Earthrise és un punt de llum, d'esperança, l'inici d'una nova consciència (...) Ara, però (...) la destrucció del planeta no s'ha aturat. Arreu del món la desunió de la humanitat només ha augmentat, i amb ella l'ansietat i la violència (...) cada cop sabem menys coses de l'essència de la humanitat. I també de l'art de fer-se humà.
És una raó suficient per aprendre de memòria l'exhortació de Blaise Pascal, que al segle XVII va apuntar a Pensaments:
«Que l'home, havent retornat a si mateix, consideri el que ell és en comparació del que existeix; que es miri com esgarriat en aquest racó apartat de la natura; i que, des d'aquest petit calabós on es troba allotjat —vull dir l'univers—, aprengui a estimar la terra, els reialmes, les ciutats i a si mateix en el seu valor just. ¿Què és un home dins de l'infinit?»
Els quatre estudis d'aquest llibre estan pensats com a respostes a l'exhortació de Pascal. Quatre estudis sobre l'art d'esdevenir humà. Un estudi que té en compte la guerra com a escola de vida; un altre de com vèncer l'estupidesa i la mentida; un tercer sobre el coratge i la compassió; i finalment, un estudi sobre la redempció de l'angoixa mitjançant el poder creador de l'home i l'amor veritable. Quatre estudis que, com les Tristes d'Ovidi, pretenen ser una ajuda per a tothom que s'interessi per les dues grans preguntes de Sòcrates: «Digue'm, ¿quina és la manera correcta de viure? I ¿què es una bona societat?».
Carla Fajardo, a l'Ara, (16 de setembre de 2023) parlant del diàleg entre Rob Riemen i Ignasi Aragay a la Setmana del Llibre: https://llegim.ara.cat/actualitat/rob-riemen-centre-totes-crisis-hi-l-educacio_1_4803041.html
Laura Tapiolas entrevista Rob Riemen a El Temps núm. 2050, de 25 de setembre de 2023. https://www.eltemps.cat/article/30068/entrevista-rob-riemen
«Som l’única espècie del planeta que té una naturalesa animal i una d’espiritual. Tenim gana i instints, però també coneixem l’amor, la veritat, la bondat, la confiança, la pau… Som conscients de tot això. Naixem, som aquí, i de seguida ens adonem que en algun moment morirem, que ja no hi serem. I ens fem preguntes. Qui soc? Què he de fer amb la meva vida? Aquestes preguntes fonamentals són el que ens fa humans».
Jordi Llovet a El País, https://elpais.com/quadern/2023-10-21/idealisme-humanistic.html
«Com era d’esperar, ni la cultura ni l’esperit d’Europa van fer cap tomb a causa d’aquestes publicacions, ni el farà. La història sempre l’han mogut els homes d’acció, no els homes d’estudi.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada