divendres, 2 d’abril de 2021

Divendres Sant amb Comadira i Bach

Ara fa vuit dies llegia un article de Narcís Comadira a l'Ara, «El dia del ram», tot recordant que era a punt de començar Setmana Santa. Ja dic sense embuts que els textos d'en Comadira —i en primer lloc els poemes— sempre m'han agradat. Però aquests articles mensuals em semblen pura delícia, a cavall del calendari, amb les festes i les flors, i l'indefugible pas del temps. No res, Comadira parlava de la Setmana Santa que  «comença posant en evidència la poca seriositat de la gent. L’aclamaven, cridaven "Hosanna!", deixaven que el pollí on muntava Jesús petgés els seus mantells, duien palmes i escampaven branques d’olivera i només quatre dies després cridaven "Barrabàs, Barrabàs", preferint un criminal a Jesús. Com ja saben, Barrabàs va ser alliberat i Jesús va ser crucificat. Però va ressuscitar al tercer dia. Això és el que se celebra aquesta setmana». Però lluny de catequesis —inclosa la vindicació del Dijous Sant!— Comadira n'extreu en dues passades el que per mi encara és l'autèntic sentit de la Pasqua. Ho diu així:  «Setmana Santa coincideix amb l’inici de la primavera. Els llorers són florits, els arços són florits i les humils farigoles. Hi ha una dansa còsmica de renovellament. La saba circula, les gallines ponen com condemnades. Tot això, tots aquests sucs, que deia el poeta Gerard Manley Hopkins, quin sentit tenen? Tot està lligat no pas a la crucifixió sinó a la resurrecció».

Ras i curt, resurrecció que és al capdavall sinònim de joia. Potser per això sempre he estat més de caramelles que de papotes i processons. O també, i per seguir el consell d'en Comadira, d’escoltar la Passió segons Mateu, de Bach, «Segles de saviesa, d’esforç, d’inspiració, de talent i de treball culminen en aquesta obra que honora la humanitat sencera i és una prova de la dignitat humana, malgrat tots els esforços que fem per dissimular-la». No res, llegiu-vos el text sencer si us ve de gust, avui que ja és Divendres Sant i els fidels de la Thomaskirche, a Leipzig, ara fa vora tres-cents anys sentien cantar com Jesús es mor i la nit «cau sobre el Calvari i sobre Jerusalem com una flassada negra i espessa. Però el poeta Charles Péguy ens diu, com per tranquil·litzar-nos, que Josep d’Arimatea ja s’acosta amb el seu llençol blanc. El llençol amb què embolcallaran Jesús. Contra la nit del terror, la tendresa». Doncs això, hi provaré de posar més tendresa mentre espero —a vegades pacient, a vegades geniüt i rondinaire— una altra Pasqua.

La farigola florida, o timó, en una foto de De Kurt Stüber pispada a la Viquipèdia

Cap comentari:

Publica un comentari