En el comiat d'Arcadi Oliveres

Ara fa dos mesos, quan Arcadi Oliveres va fer pública la seva mort propera, vam quedar tots atuïts. Sé que vaig buscar unes fotos de quan va passar per unes jornades, a l'Institut Guillem Catà, l'any 2012. Les vaig penjar a les xarxes i en vam parlar a classe o ho vam comentar a la sala de professors. I tot plegat han estat dos mesos curts, que són un darrer exemple de valentia i coratge. D'algú que sempre, i en cada acte, ens interpel·lava. Ara ens en queda el testimoni, els seus llibres, l'exemple. I d'entre tots els comiats que s'han fet públics, recullo de l'Ara el text de David Fernàndez, I gràcies sempre, Arcadi: de per vida i molt especialment un fragment amb un decàleg esplèndid i memorable. 

«Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món.»

A la foto, l'Arcadi amb unes noies de 4t d'ESO amb voluntat periodística, al Conservatori Municipal de Música. Primeres jornades "El Catà en acció". D'això en fa nou anys: 2012.