Un país de nets de minyones

M'avisa en Xavier Rubio, d'un text a l'Ara: Un país de nets de minyones. El signa Sílvia Marimon, i inevitablement, ens recorda aquells fills de les minyones de Binacet de l'estiu passat, publicats a El Pou de la gallina. Un país de nets de minyones és de lectura tan ràpida com recomanable, i és un altre ingredient imprescindible per prendre consciència d'aquest enorme col·lectiu absolutament invisibilitzat entre nosaltres. Per cert, l'antiga foto d'EFE que il·lustra l'Ara la trobo impagable. (I moltes gràcies, Xavier!)

L'article a l'Ara, del dia 4 d'abril, comença així:

A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, milers de dones, la majoria joves i solteres, van abandonar els seus pobles d'origen per anar a nuclis urbans amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. No hi havia gaires opcions laborals i la majoria van entrar a formar part del servei domèstic. Quasi sempre –i al segle XXI les coses no han canviat gaire– en condicions precàries perquè sistemàticament se les ha exclòs de la legislació laboral. La historiografia, fins fa ben poc, tampoc no ha tingut gaire en compte les minyones. Mònica Borrell-Cairol amb la tesi doctoral El servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950 i Tura Tusell amb el treball final de màster Anar a servir. Una aproximació al servei domèstic i al treball de les minyones a partir de fonts demogràfiques. Catalunya, 1848-1930 analitzen qui eren aquestes dones, d'on venien, com trobaven feina, per què sistemàticament la llei no les ha tingut en compte, en quines condicions treballaven i si realment van trobar en el servei domèstic una via per sortir de la pobresa. Un dels principals problemes que han tingut les dues historiadores són les fonts, que sovint invisibilitzen les treballadores del servei domèstic.