Un altre 14 d'abril

Cada any celebro el 14 d'abril de 1931. I ho faig des que vaig entendre què havia estat aquella diada, després de llegir a finals dels setanta "L'adveniment de la República a Manresa", de Vicenç Prat. No res, cinc pàgines extraordinàries, el darrer capítol d' Un llibre verd (visió parcial de Manresa) que es va publicar a la nostra ciutat el 1932. Com m'havia passat de molt jove devorant els volums de la Història Gràfica de Catalunya, d'Edmon Vallès, ara la crònica de Vicenç Prat m'acostava definitivament el somni republicà, aquell que no va poder ser però que encara avui és llavor d'esperança en un projecte que es vol nacional i de progrés.  "14 d'abril de 1931... Acabem de guanyar unes eleccions de programa revolucionari: quatre neòfits aterren els gats vells i els professionals de la política..." L'entusiasme a Manresa, després de temors i dubtes, també surt al carrer aquell dia, a les cinc de la tarda, en forma de manifestació. "A desgrat dels crits es veu quelcom seriós (...) Aquell botiguer ja no tem pels cristalls. S'entra al Born. Unes noies voleien uns mocadors blancs. Un urbà saluda. Ovacions a dojo. De cada porta en surt un nou proclamador (...) som en plena eufòria d'optimisme; hom creu que la República abolirà àdhuc el mal de queixal!".

En acabat, el somni es va desfer i la guerra acabà per colgar-lo. Però no va desaparèixer mai. I l'esforç de molts ha anat fent útil el temps: vuitanta anys després, alguna cosa torna a ser a punt de canviar si ens ho proposem. Assenyalant tossudament als calendaris cada 14 d'abril, no he deixat mai de creure en aquell projecte transformador que volia ser la República. Compromès des del barri i la ciutat. Agosarat nacionalment. Potser per tot plegat, aquest any 2011 -ara que ens governen els millors!- guanya sentit aquesta Conferència d'Esquerres per la República Catalana que es presenta aquest vespre a Barcelona. Perquè estem aconseguint aquell punt de maduresa que tota èpica reclama. Perquè s'ha acabat el temps de les ambigüitats. Com diu la convocatòria, cada vegada som més els que  "compartim dos objectius generals que van estretament lligats: el d’una major justícia social vinculada a una economia pròspera i sostenible, i el de la creació d'una República Catalana que en garanteixi la fermesa i la continuïtat".  En continuarem parlant, és clar. Però vuitanta anys després de la proclamació d'en Macià, no em sembla que hi hagi cap més futur polític digne de ser compartit...

(El dibuix, magnífic, és del manresà Anselm Corrons i encapçala l'article de Vicenç Prat que abans citava)