Cent dies no són res

S'escau que avui dissabte hem anat a dinar plegats una bona colla dels que érem al capdavant del Departament de Cultura fins aquest Nadal. Per ser exactes, d'aquell Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació que encapçalava en Joan Manuel Tresserras fins el 29 de desembre. Diré abans que cap altra cosa que ha estat una trobada càlida que ha permès explicar-nos en directe aquest temps de canvis i adaptacions: tornar a la feina d'abans o, potser, trobar-ne de nova. I enmig d'anècdotes o acudits, algunes coincidències: tothom pot llegir més. I queda temps per rumiar, escriure o fins i tot badar una estona. M'ha semblat, en fi, que tots plegats féiem cara de salut. En acabat, hi ha qui s'allunya de la política tranquil·lament i hi ha qui encara batalla per les properes municipals. I amb to distès, poc disposat a estripar, inevitablement hem sortit a parlar dels nostres successors però sense sang perquè, tampoc, no hi ha gota d'enveja. S'endevinen alguns embolics, s'hi troben a faltar decisions clares i potser hi sobren algunes formes maldestres. Hi ha sobretot aquesta absència de discurs que ho redueix tot a la crisi i la retallada linial... Però ens estalviem sucar-hi pa. Al capdavall, la coincidència de l'àpat amb els immediats cent dies del nou govern tampoc ens tempta, i en Tresserras rebla, britànic: "què son 100 dies per la Cultura?" Entesos. Però, i si hem d'esperar als 1000 per una anàlisi seriosa, vols dir que quedarà alguna cosa?. La pregunta queda a l'aire de la tarda, suspesa per un ventet tebi, gens quaresmal. Som a la Garriga i mentre anem desfilant -ara l'un, ara l'altra...- masteguem els darrers minuts en clau interna -la imminent conferència d'esquerres, el proper congrés de tardor. Al comiat, com en les millors famílies, recordem absents i ens fem propòsit de tornar-nos a veure. Uns quants petons, alguns telèfons nous. El temps passarà cada vegada més depressa. Fet i fet, serà tardor. Continuarem...

(Mentre arribàvem: el Carles, la Patrícia, el Ton... )