dilluns, 11 de juliol de 2011

Farewell, My Lovely

L'estiu ara és de debò. I feia molts anys que no el sentia així. Avui ja no he d'anar a l'institut i el cap de setmana ha estat a la fresca, fins i tot amb algunes hores de piscina i la sorpresa de pescar entre els llibres d'una filla aquest Adéu, nena de Raymond Chandler. Fa més de trenta anys ja l'havia vist al cinema , la versió de 1975 amb en Robert Mitchum i la Charlotte Rampling, a la sala petita de la Sala Loiola abans no se'n digués assèpticament "Sala Ciutat". Còpies de 16 mm. en versió original, tots els divendres. Si eres soci de CineClub Manresa el passi sortia de franc. Acostumàvem a ser pocs i jo no me les perdia, és clar. Ni que fos per coincidir amb M. quan en aquell temps sovint dúiem les coses tortes i una casualitat t'arreglava el vespre. Hi torno: la versió era original, doncs, que si no de què recordaria aquest Farewell My Lovely -subtitulat per un Adiós muñeca que mai em va fer el pes. Tot plegat, però, la versió de Jordi Arbonés a "La Cua de Palla" d'aquest Adéu, nena garanteix unes tardes d'estiu excel·lents i es pot rematar al capvespre sense que el bourbon hi sigui imprescindible. Al capdavall, si m'agrada la novel·la negra és sobretot gràcies a aquesta col·lecció que va impulsar en Manuel de Pedrolo als anys seixanta i que jo vaig conèixer a la represa de 1981. 'La Cua de Palla' editava els millors clàssics i em vaig empassar sistemàtic molts dels primers títols (La clau de vidre, de Dashiell Hammett, La mort t'assenyala, de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain,  La pell d'un home, de Georges Simenon...) i molts d'altres més contemporanis (Sébastien Japrisot, Margaret Millar...). I tot i que avui parlar d'andoves ens sembla poc més que un anacronisme, el cert és que la col·lecció va posar a l'abast de molts lectors catalans un gènere que ni era menor ni calia llegir en traducció castellana. Només per això, per aquesta voluntat de fer parlar en català en Sam Spade o en Philip Marlowe, Pedrolo ja es mereixeria un monument...

La portada del 146 de "La Cua de Palla". Som a Los Angeles, 1939. En Marlowe coneix en Moose Malloy casualment, un individu amb volumetria d'armari capficat a trobar la "seva" Velma. La resta, la vídua Florian, en Lindsay Marriott, l'Anne Riordan o la sra. Grayle, acabaran d'arrodonir el paisatge. Hi ha trets, plantofades i baixesa moral. Polítics i policies corruptes. I l'honest cinisme del detectiu privat...  

2 comentaris:

  1. Uff Ramon, recordo especialment aquesta col·lecció de "La Cua de Palla", quines llegides!, gairebé crispetes literàries!

    ResponElimina
  2. No has dit res del disseny de les cobertes de Jordi Fornas! Punt negatiu!

    ResponElimina