Indignació i compromís

Ja ha aparegut el llibre Comprometeu-vos!, de Stéphane Hessel després d'aquell altre que fou Indigneu-vos! escrit per aquest besavi de 93 anys que va participar a la resistència francesa, que va passar pels camps de concentració i que fou redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Hessel feia una crida a favor de la insurrecció pacífica i el seu text va fer forat, fins el punt que el moviment del 15-M va adoptar-ne el títol: els indignats. Ara, Comprometeu-vos! és un recull de converses en les que Hessel defensa que no n'hi ha prou d'indignar-se i que cal comprometre's i actuar.

El llibre coincideix també amb el final dels campaments d'indignats. I no voldria que tot plegat quedés en una anècdota colorista, afalagada de primer pels mitjans de comunicació i finalment devorada pels crítics i tertulians habituals. No seré jo qui negui les característiques reactives del moviment. Ni m’agrada el populisme antipolític que destil·la. I jutjo d’error monumental provar d’aturar el nostre Parlament. Fins i tot hi he trobat massa sovint una deriva espanyolista que m’alarma. Però tot això no ens pot dur a criminalitzar aquest moviment ni, encara menys, fer-nos el sord a les seves propostes. Perquè aquestes acampades, les manifestacions que les acompanyen, tots els debats, eslògans i manifestos són un símptoma que els temps estan canviant. I amb nous protagonistes. A vegades simplistes o impacients. Però –i això és bo- que han optat pel crit abans que la indiferència.

Al capdavall, no ens hauria de venir de nou: només cal recordar la Catalunya del 77 o 78, quan tot es podia qüestionar perquè calia qüestionar-ho tot abans de prendre nous acords!. I doncs com una altra onada de la nostra catalaníssima tradició anarco-espiritual, cal saber llegir els signes: el model democràtic de fa quaranta anys està totalment esgotat. I no podem esbandir tots aquests indicadors per les formes o acusant els indignats d'inanició intel·lectual. Massa fàcil. Encara més, criticar el seu disgust amb el present i estranyar-se’n. O reclamar un diàleg més serè... El diàleg i la reflexió no s’hauria d’invocar com santa Bàrbara i els trons. només quan els indignats ocupen places i telenotícies!

Ara bé, entre una cosa i una altra, quina resposta política hi trobem? Perquè la resposta ha de ser necessàriament política –i és bo notar que en aquest sentit ni tots els partits ni tots els polítics són iguals!. Només que desencalléssim una llei electoral pròpia fonamentada en la proximitat, i cercant la més directa representació dels ciutadans. Només que aprovéssim una llei de transparència i d’accés a la informació que fes públiques les despeses de càrrecs públics, i fomentés el control i la responsabilitat política... Tot això ja té qui ho defensa, talment hi ha hagut partits que s’han oposat clarament a la despesa militar, a les retallades de les pensions o a l’increment de l’edat de jubilació. Exactament els mateixos que hem votat a favor de la dació en pagament o d’augmentar els impostos a qui més té...

I és que aquesta democràcia encara és francament perfectible –i la monarquia? i els corruptes a les llistes electorals?- però la solució no passarà per un enderrocament televisiu. Cal repensar-la. Amb lleis a favor de tothom i no només d’alguns. Amb recursos per als més necessitats i no pas per al poder financer. I tot això vol ciutadans compromesos com els que Hessel reclama. El camí és llarg i la plaça haurà estat un bon primer episodi. Però ha de continuar organitzadament. Des de l’associacionisme. També des de la política. Un punt valents i, a vegades... fins i tot transgressors.

-A tomballons. Publicat avui, a Regió7-

(La foto circulava pel fèisbuc i correspon als primers dies d'assemblea a la plaça de sant Domènec de Manresa: qui ho diu que no hi ha indignats? Molts més que no cabrien a la plaça)