La solitud dels moribunds (Norbert Elias)

El llibre és en castellà, i me'l va passar C. La soledad de los moribundos, de Norbert Elias (Silèsia, 1897 - Amsterdam, 1990). Després l'atzar me l'ha deixat com a darrera lectura de vacances, i m'ha agradat. Tot sota una sola premisa: "Només per als humans ens és difícil morir". Norbert Elias, un dels sociòlegs més importants del s.XX, fa una anàlisi breu però també apassionant sobre les formes que avui tenim d'entendre la mort, al costat de les de d'altres temps. Defensa que la mort no té res de terrible en sí mateixa -ho és el dolor, és clar. O la mort d'algú jove. També el sentiment de pèrdua que experimentem els supervivents quan es mor algú que estimàvem. Però això no hauria d'amagar, com fem contemporàniament, tot allò que té a veure amb la mort. "Potser hauríem de parlar més obertament i clara sobre la mort, encara que només sigui per deixar de presentar-la com un misteri. La mort no amaga cap misteri. No obre cap porta. És el final de l'ésser humà. I allò que d'ell sobreviurà serà allò que hagi aconseguit donar de sí als altres, el que d'ell es guardarà a la memòria dels altres". No res: com que se m'ha fet curt, en consigno en català les primeres pàgines, traducció maldestra de l'edició mexicana del Fondo de Cultura Econòmica, l'any 1987.

La solitud dels moribunds
Norbert Elias

Hi ha diverses maneres d'afrontar el fet que tota la vida, i per tant la de de les persones que ens estimem i la pròpia vida, tenen un final. Es pot mitificar aquest final de la vida humana que anomenem mort, mitjançant la idea d'una posterior vida en comú dels morts a l'Hades, a Valhalla, a l'Infern o bé al Paradís. És la forma més antiga i sovintejada dels intents humans d'entomar la finitud de la vida. Podem provar d'evitar el pensament de la mort tot allunyant de nosaltres, sempre que sigui possible, la seva presència indesitjada: amagar-ho, reprimir-ho. O potser també mitjançant una ferma creença en la immortalitat personal -"els altres es moren però jo no"- en una tendència molt forta en les societats desenvolupades dels nostres temps. I també podem, finalment, acarar la mort com una dada de la pròpia existència; disposar la nostra vida, sobretot el nostre comportament envers els altres, al limitat espai de temps de què disposem. Podem considerar una tasca fer que el comiat dels homes, al final, quan arribi, tant el dels altres com el propi, sigui el més lleuger i agradable possible, i suscitar la pregunta de com es fa aquest propòsit. Actualment aquesta és una pregunta que només uns quants metges es fan de manera clara i sense manies. En la societat en general, la qüestió gairebé no es planteja.

   Tampoc es tracta únicament de l'adéu definitiu a la vida, del certificat de defunció i l'urna. Moltes persones es moren poc a poc; van sumant indisposicions, envelleixen. Les darreres hores són, indubtablement, importants. Però, sovint, el comiat comença molt abans. La minva de la salut acostuma ja a separar aquells que envelleixen de la resta dels mortals. Els seus descendents els aïllen. També pot ser que es tornin menys sociables, que els seus sentiments s'aprimin, sense que això extingeixi la seva necessitat dels altres. Això és el més dur: l'aïllament tàcit dels senils i moribunds de la comunitat dels vius, el refredament gradual de les seves relacions amb persones amb qui compartien l'afecte, la separació dels altres en general, que eren els qui els proporcionaven sentit i sensació de seguretat. La decadència no és dura únicament per aquells que suporten dolors, sinó també per tots aquells que s'han quedat sols. El fet que, sense ser una cosa deliberada, sigui tan freqüent l'aïllament precoç dels moribunds precisament a les societats més desenvolupades, esdevé un dels punts febles d'aquestes societats. Testimonia les dificultats que tenen moltes persones d'identificar-se amb els vells i els moribunds.
(…)


Doncs això, que potser hauríem de parlar més obertament de la mort com una part integrant de la vida.