dimecres, 26 d’agost de 2015

Dos taüts negres i dos de blancs

M'ha atrapat i me l'he llegida en un parell de dies: Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll (Proa, 2013). En tenia ganes, perquè d'en Pep Coll n'he llegit des de Muntanyes Maleïdes fins a Les senyoretes de Lourdes, passant per la joguina de L'abominable crim de l'Alsina-Graells, i m'agrada. Ara, però, som davant una investigació a l'entorn de l'assassinat d’una família sencera de masovers, a les valls de Carreu, l’any 1943 i la recerca que en fa l'autor a partir de 19 personatges -19 capítols, també. Amb les víctimes i els assassins, amb algun testimoni viu encara. I amb el parlar del Pallars, les seves expressions o dialectalismes….

El resultat no et deixa reposar. Perquè en origen es tracta d'un fet real, autèntic, encara que aleshores fou silenciat per les noves autoritats franquistes. Crònica negra de la postguerra, doncs, situada a pocs anys i a pocs quilòmetres de la infantesa de l'autor. I és així que Pep Coll reconstrueix la història i aleshores -aquest és el poder de la literatura!- ens descobreix els secrets que van envoltar aquest múltiple assassinat, tan ferotge com inexplicable, que em va trasportar -el record és vague, de fa molts anys- a mig camí del Truman Capote de A sang freda i alguns paisatges dignes del Casellas d'Els sots feréstecs.

En una entrevista de l'any passat, Pep Coll declarava a Vilaweb: "Com que he recreat el que va passar, hi ha coses que me les he imaginades i per això he canviat el nom dels personatges. Tenia clar que no volia que els lectors s'enganxessin a la novel·la per saber qui era l'assassí, sinó perquè els atrapessin uns altres temes més de fons, conceptuals", En qualsevol cas, el cert és que en Pep Coll havia conegut bona part dels protagonistes de la història, assassins inclosos. I és que encara que judicialment el cas no es va arribar a tancar mai -i doncs no hi va haver responsables legals- els diversos testimonis dels fets, i fins i tot els parents dels suposats assassins, n'accepten l'autoria!

Sigui com sigui, Dos taüts negres i dos de blancs torna a la reflexió sobre el mal, desencadenat a partir de rancúnies i enveges, de baixes passions o disputes per la gestió d'uns terrenys comunals al Pirineu en els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra civil. "No és un mal monstruós, sinó que, de fet, aquest mal el pot produir qualsevol persona entre cometes normal. No són uns monstres, els assassins. Però quan els surt malament el primer crim és quan es produeix aquesta monstruositat, aquesta matança".

Avalat pel premi Creixells, enguany Dos taüts negres i dos de blancs va obtenir a Manresa el premi Joaquim Amat i Pinella. I em reca aquest mes de juny haver-me perdut la sortida que va organitzar Òmnium Bages, pels indrets de la novel·la, acompanyats de l'autor! De Pessonada a Carreu, la ruta resseguia Herba-savina, les masies del Pla del Tro i Laortó, el clot de Moreu, el forat de l'Infern… Em proposo de fer-la tan aviat com pugui!

Al capdavall, esperonat per la lectura -consigno aquí el bon mossèn Joaquim Fondevila, d'una ingenuïtat entendridora: què és el mal!?- en fi, esperonat dic per aquests Dos taüts negres i dos de blancs, encara em vaig rellegir d'una tacada A sang freda, -només havien de ser les primeres cinquanta pàgines…. Per tal de recuperar els quatre membres de la família Clutter, de Holcomb (Kansas) benestant i poderosa, també desfeta a mans de dos xitxarel·los amb poc cervell (Dick i Perry). És una altra cosa, ja ha estat dit. Però també atrapa perquè el mal -què voleu!- té també un punt d'atractiu, que ens recorda la bèstia que ens cal tenir domesticada... Ai del qui tempta desencadenar-la! Amb forca o sense, no hi ha tranquil·litat per als assassins. O si? No us la perdeu, que va ser un crim a la vora: Dos taüts negres i dos de blancs. El millor Pep Coll.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada