divendres, 23 d’octubre de 2015

Folch i Torres, cinc anys de Pastorets

Avui repartirem entre la canalla dels cursos d'ESO els llibrets d'assaig dels Pastorets. No, no són exactament els Pastorets d'en Folch i Torres que aquest darrer cap de setmana van celebrar, a Barcelona, l’acte d’obertura de la celebració dels 100 anys. Són -i passeu-nos la gosadia- la versió que fa cinc anys en fem a l'Institut Guillem Catà, de Manresa: 50% de Folch i Torres, 25% de nadales populars, 20% de Sagarra, Raspall i Martí i Pol i, finalment, 5% de ximpleries de la casa. Barrejat -no sacsejat- i servit en sis sessions per als avis del barri, escoles de primària i, tu diràs, els propis companys del centre.

El cas és que si els Pastorets mereixen reconeixement i honor, no és només per aquests primers cent anys, incombustibles, sinó per tota la capacitat que conserven de refer-se i reinventar-se, en tant que tradició viva. No tinc memòria d'un Nadal sense: jo mateix vaig fer els Pastorets de petit, a la parròquia, i després els vaig viure de gran a l'associació de veïns. N'he vist dotzenes de versions i sempre i a tot arreu m'ha meravellat la seva capacitat de mudar o d'enriquir -a vegades, si sóc franc, d'espatllar i tot!- aquesta tradició tan viva. I amb una llibertat que depassa la de l'autor: pura cultura popular. 

En acabat, els nostres Lluquet i Rovelló són dos nanos que fan campana, la mare de Déu no hi surt i les dimonietes a ritme de hip-hop són un moment àlgid de l'infern que des del segon any ja s'espera.  Com s'esperen pels papers els solistes i els rapsodes, des que al pati ja refresca: "podré hacer de dimonieta?". I abans no els diries que ja el fan tot l'any, el paper de dimonieta, insisteixen: "pero de las que dicen los pecats capitals, eh?" perquè tots volem el nostre minut -o trenta segons- de glòria. 

En fi, que ja en tenim nou, de pecats capítals, i tres arcàngels que apareixen rollo Scala, amb capa blava i espases de llautó. Sagarra té al nostre centre un estol de criatures amb el Poema de memòria i capacitat d'emocionar, encara que masteguin tatxes -tot just un 11% de catalanoparlants! I alguns anys, amb Papasseit o fins Guerau de Liost, m'han estovat com qui més. La professora de música -la loca de Rosa Maria Ortega- s'hi abocarà fins la desmesura, i també l'Alícia Puertas, de teatre, i a la fi aquest desembre no hi haurà sinó Pastorets i Pastorets. Amb músics, amb cor, amb big band i orquestra de flautes, amb més de vint actors i una dotzena de rapsodes. Amb vint perruqueres i esteticiens de cicles formatius. Amb els de plàstica i fusteria... I tot això començarà avui que repartirem els llibrets d'assaig! El mateix de cada any, direu. Però cada any diferent: no conec un Nadal més autèntic. 

Satanàs: Voleu dir que no m’esteu enredant? Què dieu de de la Judea i d’una meravella mundana, si vosaltres dos feu campana i mentiu més que no parleu! Doncs pel poder que jo tinc, mano que ara us adormiu i que plegats us hi esteu fins que a mi em doni la gana!

2 comentaris:

  1. una mica aviat per començar amb els pastorets, no? Si encara no hem arribat ni a la castanyada! Ets com aquells ajuntaments impacients que ja posen les llums de Nadal al novembre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. pons007, que amb la canalla hi ha una feina que no te l'acabes. Per sort, ja hem començat, i ja estàs convidat a venir a veure'ns quan vulguis!

      Elimina