Folch i Torres, cinc anys de Pastorets

Avui repartirem entre la canalla dels cursos d'ESO els llibrets d'assaig dels Pastorets. No, no són exactament els Pastorets d'en Folch i Torres que aquest darrer cap de setmana van celebrar, a Barcelona, l’acte d’obertura de la celebració dels 100 anys. Són -i passeu-nos la gosadia- la versió que fa cinc anys en fem a l'Institut Guillem Catà, de Manresa: 50% de Folch i Torres, 25% de nadales populars, 20% de Sagarra, Raspall i Martí i Pol i, finalment, 5% de ximpleries de la casa. Barrejat -no sacsejat- i servit en sis sessions per als avis del barri, escoles de primària i, tu diràs, els propis companys del centre.

El cas és que si els Pastorets mereixen reconeixement i honor, no és només per aquests primers cent anys, incombustibles, sinó per tota la capacitat que conserven de refer-se i reinventar-se, en tant que tradició viva. No tinc memòria d'un Nadal sense: jo mateix vaig fer els Pastorets de petit, a la parròquia, i després els vaig viure de gran a l'associació de veïns. N'he vist dotzenes de versions i sempre i a tot arreu m'ha meravellat la seva capacitat de mudar o d'enriquir -a vegades, si sóc franc, d'espatllar i tot!- aquesta tradició tan viva. I amb una llibertat que depassa la de l'autor: pura cultura popular. 

En acabat, els nostres Lluquet i Rovelló són dos nanos que fan campana, la mare de Déu no hi surt i les dimonietes a ritme de hip-hop són un moment àlgid de l'infern que des del segon any ja s'espera.  Com s'esperen pels papers els solistes i els rapsodes, des que al pati ja refresca: "podré hacer de dimonieta?". I abans no els diries que ja el fan tot l'any, el paper de dimonieta, insisteixen: "pero de las que dicen los pecats capitals, eh?" perquè tots volem el nostre minut -o trenta segons- de glòria. 

En fi, que ja en tenim nou, de pecats capítals, i tres arcàngels que apareixen rollo Scala, amb capa blava i espases de llautó. Sagarra té al nostre centre un estol de criatures amb el Poema de memòria i capacitat d'emocionar, encara que masteguin tatxes -tot just un 11% de catalanoparlants! I alguns anys, amb Papasseit o fins Guerau de Liost, m'han estovat com qui més. La professora de música -la loca de Rosa Maria Ortega- s'hi abocarà fins la desmesura, i també l'Alícia Puertas, de teatre, i a la fi aquest desembre no hi haurà sinó Pastorets i Pastorets. Amb músics, amb cor, amb big band i orquestra de flautes, amb més de vint actors i una dotzena de rapsodes. Amb vint perruqueres i esteticiens de cicles formatius. Amb els de plàstica i fusteria... I tot això començarà avui que repartirem els llibrets d'assaig! El mateix de cada any, direu. Però cada any diferent: no conec un Nadal més autèntic. 

Satanàs: Voleu dir que no m’esteu enredant? Què dieu de de la Judea i d’una meravella mundana, si vosaltres dos feu campana i mentiu més que no parleu! Doncs pel poder que jo tinc, mano que ara us adormiu i que plegats us hi esteu fins que a mi em doni la gana!