Des que el dimarts 10 d'octubre vaig escoltar aquella independència suspesa han passat moltes coses, i molt grosses. Però a cada episodi he volgut respondre amb serenitat i confiança, compromès com em sento amb el nostre Govern i amb tots els bons que li fan costat. A Manresa, aquell dia 10, a sant Domènec no hi va faltar un punt de decepció, i no eren pas pocs els qui tenien retrets a la punta de la llengua. Però vam assumir una altra giragonsa, convençuts que devia ser necessària. Per guanyar temps, per guanyar força, per guanyar suport internacional... En acabat han estat dues setmanes rebent mentides i coaccions. Començant per l'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart per un delicte inexistent -i d'això ja en fa deu dies i deu nits! La sedició que els imputen no s'aguanta per enlloc, però això tampoc sembla importar-los. Després han estat les acusacions d'adoctrinament a les escoles o de falta de pluralitat als mitjans públics de comunicació a Catalunya. També la manca de diàleg, proclamada encara ahir al Senat amb gran cinisme per Soraya Sáenz de Santamaria.... Es veu que tot s'hi val, i que no ve d'un pam. I al darrera de tot plegat, la campanya de la por, el trasllat social d'empreses, el temor a una intervenció policial o -si convé!- militar i tot. Repressió com no recordàvem. I la traca final: "Us caurà el 155!". Tot això han estat aquests vint dies, i també una mandra infinita a escriure quatre mots perquè cada dia som al carrer, o en reunions i assemblees -ERC local, ERC comarcal, ERC regional!- . I sempre pendent d'un whats, d'un twitter revelador, que deu ser la manera moderna d'anar passant el rosari. A l'Ajuntament, dues mocions en dos plens denuncien el moment, conjuren la unitat i blasmen el paper més aviat galdós que s'avenen a interpretar els vells companys socialistes. En fi, hem baixat una i una altra vegada a Barcelona, hem omplert dos i tres cops la plaça Major. I aquest dimarts, amb Adriana Delgado, curullàvem el Conservatori fins el tercer pis per escoltar la voluntat de resistència que ens hem imposat. Tot això haurà estat aquest mes d'octubre, però el mes no s'ha acabat, perquè encara no hem enllestit la feina. Perquè si ahir va ser un dia d'emocions fortes, avui és l'hora de la gran decisió: no hi veig més dilacions possibles. Proclamar la República Catalana al Parlament i fer-ne via. Tota la resta són dubtes, por i renúncia. I hores d'ara no ens els podem permetre. Ara és, doncs, l'hora: ens trobem a Barcelona.
La foto no sé d'on em va arribar: plaça Major de Manresa, 3 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada