dimarts, 17 d’octubre de 2017

Qui no coneix Leandre Fusté?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina tanca amb un personatge singular i reconegut: Leandre Fusté, el Leandre de les sardanes. Qui no el coneix? I això que va arribar de gran a Manresa! Però la seva bonhomia i aquest desig de ser a tot arreu on faci falta n'han fet un veí estimat. Li sabia la història per ell mateix, perquè li agrada explicar que ha estat la passió sardanística la que ha marcat tot el seu trajecte vital. I doncs, ara ho compartim al Pou, i ho fem amb un dibuix de Maria Picassó inoblidable, d'aquells que -pam!- clava el personatge.

Leandre Fusté,
el sardanista fidel


Si per alguna cosa es coneix a Manresa en Leandre Fusté és per les sardanes, és clar. Però no només: vet aquí un home compromès i constant. A la feina, a la parròquia, al seu hort o —d’aquí ve la història— amb la família. Perquè en Leandre Fusté i Bosch va néixer ja fa 78 anys molt lluny, a Cassà de la Selva. I només la combinació d’atzar i perseverança el van dur a la nostra ciutat. Tretzè de quinze germans, seguí per tres cursos la crida del seminari diocesà però, al capdavall, s’inclinà per l’ofici de forner al mateix Cassà. En acabat, i després de fer el servei militar, voltà forns per Calonge i Palafrugell en aquell primer boom turístic de “Costa brava litoral”, amb estius de doble jornal, pa fet a mà i el temps just per dormir rebentat. Platja, sol i turistes. I fou en un joc enrevessat de coincidències que conegué Isabel Gamisans, una joveníssima estiuejant manresana amb qui faria amistat per una afecció compartida: les sardanes. Comença un festeig complet, de primer via postal: dues cartes per setmana. Després, un cop els estalvis van sumar prou, l’home es firà la primera vespa de la seva vida –fins a quatre n’ha tingudes- i aleshores sí, cada dues o tres setmanes es feia un trajecte de 400 quilòmetres per venir a Manresa i tornar al forn de Palafrugell. Un autèntic ral·li amb trams de terra, fang i també asfalt. Ara per Arbúcies i Coll Formic, ara per Espinelves i Vic, pujant per la Pollosa, creuant Moià i fins Manresa. “L’amor traspassa muntanyes” us dirà amb un punt de murrieria. I és que de tant anar i venir, que amb la Isabel ho van acabar a l’altar i s’instal·laren al barri de Valldaura, d’on ja no s’ha mogut més. De tot això ja en fa cinquanta anys i en aquestes cinc dècades el Leandre en va fer trenta-quatre de seguits a Tequisur, l’empresa química on es va incorporar tot just inaugurada i que no va deixar fins que va fer fallida, quasi al punt de jubilar-se. La seva proverbial perseverança també ha estat per a la parròquia de la Mercè, al consell parroquial o els diumenges com a lector. Compteu-hi també tres filles esparvillades (Àngels, Montserrat i Meritxell). I per sobre de tot la seva passió per les sardanes, que han sumat el darrer abril quaranta anys programant ballades a plaça. Sardanes pel goig de reunir la gent i ballar, com un enyor dels seus aplecs de joventut. El Leandre potser no ho sap, però s’ha passat anys i panys fent de gestor cultural, d’autèntic animador del sardanisme local. No va esperar que l’ajuntament fes sardanes: l’any 77 amb un primer suport municipal va fer la prova i, ben aviat, sumà fins a 500 socis per cobrir ballades quinzenals a la Plana de l’Om. Ara, quaranta anys després, l’entitat –Nova Crida- té alguns problemes per al relleu, però la tasca del Leandre i el seu equip ha estat pacient i constant. Cultura popular, pastada amb les seves mans: segur que en quedarà el llevat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada