diumenge, 29 d’octubre de 2017

La República en quatre retalls del primer cap de setmana

Divendres vaig ser a Barcelona, sí, per escoltar el recompte que es feia al Parlament, escoltant la MHP Carme Forcadell, vora el reixat de la Ciutadella. 71 vots a favor fosos en l'emoció, les abraçades i fins les llàgrimes que es vessaven en una comunió col·lectiva com mai no havia vist. En acabat, no s'acompliren els temuts pressagis -la indesitjable arribada dels piolins- ni tampoc aquells fenòmens més o menys èpics que acompanyen aquests episodis -arriar banderes, signar un primer decret reclamant l'obediència al nou govern, què se jo. A la nostra història hi ha prou episodis com per nodrir-nos d'aquesta escenografia, des de la proclamació doble del 14 d'abril de 1931 —Companys primer, després Macià...—, els tres dies d'aquella República Catalana o el més —si es pot— fugaç resultat del 6 d'octubre, el 34. No ho sé, francament. Però a la fi ens vam trobar amb d'altres professors a quarts de cinc de la tarda encomanant hamburgueses per fer-nos passar la gana mentre comentàvem la jugada -acabats de presentar, resultà fer majoria la CUP però no semblava pas un fet rellevant: la República, de tan transversal com ha nascut, fins aportà una nota de gatzara quan aparegué Núria de Gispert que anava al lavabo d'aquella taverna més aviat austera. Tot abraçades i bons auguris. En fi, vam celebrar el fet, vam brindar i, els de Manresa, tornàrem per ser ni que fos al final de la festa a Sant Domènec. I fos al carrer Comerç o una hora després al carrer d'en Vilanova, tot era lluïsor als ulls i aires de complicitat...  Ho explico i me'n faig creus, perquè fet i fet no va passar res més. Dissabte vam escoltar la intervenció del President, que a TV3 mantenien com "de la Generalitat", i no pas de la República. El missatge no va ser especialment aclaridor, i tot l'encàrrec es concentrava en aquesta al·literació: paciència, prudència i perspectiva. I és així com hem transitat el cap de setmana, en espera pacient dels esdeveniments de demà dilluns. Però, per fer-me'n millor una idea, he retallat aquests fragments dels diaris o de twitter, per tal  que m'acompanyin i em donin força per tot allò que —encara— ens ha de venir.

De l'Ara, dissabte mateix, l'economista Miquel Puig, "Primers compassos". És evident que ja estava escrit abans de la proclamació. Però recull l'estat d'ànim d'un home manifestament independentista que no creia que veuria allò que tots hem vist. El text, després de recordar que una nació és un plebiscit quotidià, no pas una imposició, acaba així:

"No sabem el que passarà en les pròximes setmanes, però sí que sabem que seran aspres i que les coses mai no tornaran a ser com abans. Com que Europa està mirant, la violència de l’Estat no podrà ser tan impúdica com ho va ser l’1-O, i això és el que explica la convocatòria tan ràpida d'eleccions per part de Rajoy; però els vincles de confiança entre els catalans i els espanyols han sofert un cop demolidor.
     Els membres del Govern i de la mesa del Parlament han decidit immolar-se en l’altar d’un compromís, i ara tenim la paraula tots els que el compartim. Toca ara defensar les institucions catalanes de manera escrupolosament pacífica i cívica, i molt depèn de la tenacitat i convicció amb què ho fem. En realitat, la força de l’Estat té una importància relativa; el que importa és oferir un missatge d’esperança als catalans que no són ni nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols, perquè aquest és el fonament de les nacions. I aquest missatge no es predica, sinó que es demostra mitjançant la capacitat de sacrifici.
     Ningú assenyat no va dir que seria ni fàcil ni ràpid, però, més enllà del futur immediat, el cicle històric de separació s’ha obert i és qüestió de temps que es materialitzi."

Ni fàcil ni ràpid. Però enlloc de la immolació vam tenir un dissabte de tranquil·litat absoluta. Fins i tot l'editorial d'en Vicenç Partal a Vilaweb ho donava mig per bo ("Cada hora és una victòria per a la República"): «Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle. I deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre»

La recepta, però, es vivia estranyament per part del mateix Partal, qui l'endemà escrivia ("Impedir la normalització del 155 és la millor manera de guanyar la República"): «Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.
     Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.
     (...)     Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament.
     (...)
     Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.
     (...)
     Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar.

     En aquest estat de coses, avui diumenge he recuperat una certa flegma llegint un fil de twitter d'Eduard Voltas, escrit en paraules seves, "després d'un dia i mig de desconcert". La transcripció íntegra em penso que és plou clarificadora, gràcies a la redacció pautada en piulades de 140 caràcters. Redacció cantelluda i, encara més, sense cap mena de concessió sentimental. Jo el subscric, però fins i tot des d'alguns desacords, és molt interessant:

     «La República proclamada és simbòlica, en el millor sentit de la paraula: només existeix en les nostres ments. Zero institucionalitat. La República no controla les fronteres, ni té la capacitat de cobrar-nos els impostos, ni tan sols controla ja l'ordre públic. Els mossos han estat els 1ers a acatar el 155. Veurem què fan si Forcadell intenta convocar el Parlament o si el President intenta anar al seu depatx.
      Només hi havia una manera d'evitar aquesta situació, que era una ocupació permanant del carrer des de divendres a la tarda. Amb els diputats atrinxerats al Parlament i consellers i president atrinxerats als seus despatxos, amb desenes de milers de persones protegint-los. I al mateix temps, autopistes i carreteres tallades, etc. Una situació de caos total que durant el cap de setmana hagués alarmat suficientment els mercats i la UE, obligant, ara sí, a una intervenció. 
     És evident, però, que no s'ha triat aquest camí, pel motiu que sigui. No ho critico, només ho constato. I a més, hi ha hagut unanimitat en no triar aquest camí. No hi ha ha hagut cap crida a fer res d'això ni res semblant. Una festeta a plaça Sant Jaume i tothom cap a casa. Insisteixo, no ho critico. Però no haver fet això durant el cap de setmana ens obliga, a tots, a ser molt realistes en relació a l'escenari en el que estem. La República ni tan sols ha intentat fer-se efectiva, continua sent un projecte.
     Assumir això és imprescindible per entendre on som i per analitzar què cal fer a partir d'ara. Si llegiu l'article d'en Junqueras avui a El Punt Avui, veureu que ja ens comença a preparar per una estratègia "no coherent" amb la proclamació de la República. Poso les cometes perquè s'entengui que no ho critico. De fet, 1 cop no s'ha fet allò que era coherent aquest cap de setmana, ja només es poden tirar endavant estratègies no coherents. Això no està renyit amb la victòria. El cementiri és ple de derrotes assolides amb estratègies coherents. Però és important que entenguem que les decisions a partir d'ara no es poden jutjar en funció de la seva coherència amb la proclamació de divendres.
Bàsicament, perquè a República és un projecte i el 155 és real com la vida mateixa. 
     Demà dilluns ho veurem encara amb + cruesa. Toca, doncs, bastir estratègies guanyadores, no estratègies coherents. Es pot fer fer efectiva la República, encara? I tant. Potser fins i tot la tenim més a prop ara que no si aquest cap de setmana s'hagués optat per l'estratègia insurreccional (pacífica). Però si us plau deixem de jutjar les propostes que hi ha i que hi haurà sobre la taula en funció de la seva coherència. Fem-ho en funció de la seva capacitat d'apropar-nos a la victòria definitiva. Desitjo que la intel·ligència col·lectiva torni a funcionar. Ens en podem sortir, n'estic convençut». 

I doncs, Voltas cita Junqueras, i m'he afanyat a buscar el text. L'adjunto quasi sencer, per llegir i rellegir. Per estar a punt demà dilluns, i dimarts. Dimecres i tots els dies que vindran, que seran llargs i una mica espessos. Amb decisions que ens faran dubtar i a vegades tindran aspectes contradictoris... Però disposats a consolidar una República Catalana que ara mateix no té pas la fortalesa que li desitjàvem.  I tanmateix, jo també crec que encara ens en podem sortir. I avui com fa un mes, quedo al servei del nostre legítim Govern, per complexes que siguin les giragonses i proves que ens caldrà emprendre. D'Oriol Junqueras, vicepresident del Govern de Catalunya, "En el camí que ens queda per recórrer":

«La proclamació de la República Catalana, pel Parlament de Catalunya, és una fita històrica. Ho és per tot el que representa en el nostre imaginari col·lectiu i perquè evidencia que aquest govern, en comunió amb la ciutadania, ha posat per damunt de tot (...) la voluntat de llibertat d’un poble al qual s’està impedint decidir el seu futur. Tant és, pel govern espanyol, que la majoria de catalans vulguin votar. Tant és si tot el Parlament decideix que no vol privar, els que ho passen pitjor, de calefacció a l’hivern. Tant és si des del primer a l’últim ciutadà d’aquest país convenim en un acord determinat. Perquè res del que puguem decidir, per just i desitjat que sigui, es pot fer si el govern del PP, o del PSOE, o de tots ells, no ho autoritza. És més, estem patint un procés d’involució de l’autogovern constant i sostingut, de fa anys, i una presa de decisions del govern espanyol amb voluntat manifesta de perjudicar la societat catalana. Mai com ara hem vist amb tanta cruesa com s’afanyaven a canviar la legislació per incentivar el trasllat de seus socials a empreses. O com arriben a l’extrem de pressionar grans empreses per endur-se-les de Catalunya. Res de nou però. 
     (...)
     Diria que hem intentat parlar sempre, per terra, mar i aire. Mai han correspost. Sempre ens hem trobat el mateix mur d’incomprensió, el mateix rebuig, la mateixa actitud de menyspreu, la decidida voluntat de no reconèixer l’altre com a subjecte de drets, com a interlocutor. La relació que el govern espanyol ha imposat sempre a Catalunya és de subordinació arbitrària i capriciosa, de sotmetiment. Mai no ens han volgut convèncer i sempre ens han volgut vèncer. Per això mai ens han intentat seduir sinó que han volgut resoldre el malestar creixent a Catalunya amb arrogància i visceralitat. Només així s’explica que volguessin aturar l’1 d’Octubre a cops de porra indiscriminats, amb amenaces i coaccions i sense cap voluntat d’escoltar res més que el nostre silenci i acatament servil.
     Potser ingènuament vam creure que votant, que fent un referèndum, que lluitant pacíficament per allò que volia la majoria, ens escoltarien. Quants cops no havíem escoltat que en absència de violència tot era possible i es podia parlar de tot? Doncs no, no és així. És més, hem vist violència, tant d’uniformats com de grups d’extrema dreta que han actuat amb total i absoluta impunitat. Atonyinar persones, en nom de segons quines idees, sembla ser que és lícit.
     El govern legítim de Catalunya ha patit un assetjament com no s’ha vist mai a Europa. Allò que a Escòcia va ser possible, a Catalunya ha estat perseguit fins al punt de detenir servidors públics, empresonar dirigents d’entitats i pegar salvatgement a persones que només volien votar.
     Tot plegat ho han rematat estirant una Constitució que han deformat i interpretat al gust d’aquells que no la volien i que de fet hi havien votat en contra. (...) Han estat capaços de passar per sobre de tots els preceptes constitucionals només per preservar l’article segon. La unitat de l’estat per sobre de tot i tothom.
     I és aquí on hem dit prou, perquè posar en valor la dignitat i validar la voluntat popular no podien esperar eternament. En un procés de reconeixement de drets, que és on en bona mesura som avui, no es guanya pas en el primer embat, sobretot si davant tens un Estat que no només no respon als interessos de la seva ciutadania sinó que és capaç d’utilitzar tota la seva maquinària per colpejar literalment milions de ciutadans només perquè volen votar.  (...) No podem reconèixer el cop d’estat contra Catalunya, ni cap de les decisions antidemocràtiques que està adoptant el PP amb control remot des de Madrid. El president del país és i seguirà sent Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament és i seguirà sent Carme Forcadell, almenys fins al dia que la ciutadania no decideixi el contrari en unes eleccions lliures.
     La República Catalana ha nascut, no amb la fortalesa que voldríem però sí amb la legitimitat de les urnes, tant per les eleccions amb més participació de la història com per un referèndum heroic, fet per la ciutadania, amb la voluntat ciutadana com a principal baluard. En aquest procés hem aconseguit generar consensos i clares complicitats amb nous actors socials i polítics més enllà de l’independentisme. De fet hem visualitzat que la causa que defensem té poc a veure amb banderes i molt amb els drets socials i polítics de tots, amb la construcció d’una República justa, democràtica, que tingui com a objectiu servir els interessos de la ciutadania, que neixi lliure d’hipoteques i de privilegis hereditaris en mans d’uns pocs. Volem una República que tingui com a objectiu prioritari la justícia social, la prosperitat econòmica i el servei a l’economia productiva.
     Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin, a qui hem d’agrair el seu compromís inequívoc amb la llibertat i la justícia, amb els valors universals que tots hem de defensar. En el camí que ens queda per recórrer, sovint llarg i costerut, per assentar gradualment un nou marc de llibertats, és imprescindible teixir sòlides aliances amb tots aquells actors socials i econòmics que tenen la decidida voluntat de construir un veritable Estat al servei de la ciutadania. Ja hem iniciat el camí i anem constatant que ens posaran tota mena de traves, que ens ho posaran molt i molt difícil, que no escatimaran recursos per fer-nos defallir, que potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi. No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.
     L’aplicació del 155, pactat pel PP i el PSOE, per sotmetre i liquidar l’autogovern, la voluntat de diàleg, per limitar els drets i llibertats, per perseguir els representants de la ciutadania, per imposar la seva força bruta, ens obliga a perseverar i alhora a ser més forts per acabar reeixint. Avui a Catalunya hi ha una clara dissociació entre la voluntat democràtica de la ciutadania i el poder públic que s’ha pretès apropiar de les institucions –que no ens podem deixar perdre– per exercir el seu control despòticament, res més lluny de les pràctiques democràtiques. El PP, amb l’absoluta complicitat del PSOE, ha entrat a Catalunya amb la decidida voluntat d’intervenir el model educatiu, de controlar els mitjans de comunicació, de posar el nostre cos policial al seu servei, de descapitalitzar el país, de convertir-lo en una província més d’una Espanya uniforme que no tolera la pluralitat nacional, d’esclafar tota dissidència per democràtica que sigui i de liquidar tota esperança de diàleg. I això no ho podem permetre, no restarem impassibles. La resposta a la usurpació de les institucions, del 155, ha d’esdevenir un clam i una prioritat.
     Davant d’aquest atac a les persones i institucions del país hem de recompondre les nostres forces i estratègia, perseverar sempre i no tenir cap dubte que si seguim, que si des del civisme i l’actitud pacífica de sempre no ens deixem trepitjar, aconseguirem avançar fins allí on ens proposem. Perquè el coratge que ha demostrat aquest país aquests dies és tan alliçonador i té tanta força que tard o d’hora acabarà traduint-se en la consolidació de la República Catalana plena i veritablement justa i democràtica».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada