diumenge, 8 d’octubre de 2017

1 d'octubre, la nostra dignitat

Em costa de creure que ja han passat vuit dies des de diumenge 1 d'octubre. I en aquests vuit dies, quantes emocions viscudes! Des del mateix diumenge, a l'escola Serra i Húnter: vam començar abans de les cinc de la matinada i no vam enllestir fins a quarts de deu de la nit. De fosc a fosc, pendent de fer arribar les urnes, del servei d'internet, de la gent que s'esperava, de les noticies que ens arribaven d'arreu del país i de ben a la vora, al Bages. Contra la democràcia, ja hi anàvem avisats. Contra la gent no tant: veure les garrotades seques al whatsapp t'encongia l'estómac. A Callús, a Fonollosa, Sant Joan de Vilatorrada, Castellgalí... talment es preparessin per desembarcar a Manresa. Va ser un dia llarg, només superat a força de gent, de totes les complicitats trenades a base d'hores, d'abraçades, de petons i fins i tot de llàgrimes. Dels que hi vam poder ser sempre, i dels que es van quedar una estona: tant se val. Dels que ja hi comptàvem i dels que ens van sorprendre. Ens féiem falta tots amb tots! Al migdia, la cua va afluixar, algú va portar etrepans del Viena, el cel era núvol i semblava que no acabaríem la jornada. Els comitès d'urgència entre apoderats, voluntaris i el nostre RA -responsable de l'administració- es multiplicaren, també els nervis. Si vénen, què fem? Ens tanquem amb les urnes? Les treiem per darrera? Deixem la gent al carrer asseguda i blindem els accessos? A la fi una idea de consens. Vam iniciar el recompte de tres de les quatre urnes formalment, amb tots els membres de la mesa en un despatx, mentre al pati féiem passar la gent que s'agombolava a la porta, i ens vam poder asseure plegats en una grada lateral. I aleshores... vinga cantar! I va ser cantant que vam perdre la por, que vam recuperar la serenor, que ens vam sentir un sol grup, com el de la cançó: un poble unit, alegre i combatent! No sé que hagués passat si la guàrdia civil hagués entrat brandant les porres, però sé que ens haguessin trobat entusiastes i pacients. "No serem, no serem moguts...". Vam cantar també Llach, Sau, Esquirols i els Pets. L'Estaca, el cant de la Senyera i els Segadors. Tot amb una guitarra, que aviat van ser dues. A les sis va baixar un veí amb un tamboret de bar i un acordió solemne. Vam entonar l'avi a Cuba, i també ens va fer un parell de temes italianitzants o d'altres melòdicament russos. Després tornà la guitarra amb Tere Martín, que rumbejà pla una estona. No res, a les set potser afluixàvem però encara, a la impensada, va aparèxer en Jet -Jordi Serra- que va rematar el concert. Quina tarda! I va ser cantant que vam deixar de banda el telèfon, i els missatges de por, i vam arribar a les 8, amb cua a l'urna número quatre, i el recompte, escrupolosamet a porta tancada: 1816 vots emesos, dels quals 1623 en forma de Sí: el 89%! A la porta ens esperava una gernació, i vam tornar-hi amb els Segadors, mentre tornaven els petons i les abraçades, i gent que plorava a desdir. Els mossos, després d'estar-se tot el dia a la porta, finalment s'acostaren a precintar el col·legi, i ens van reclamar unes urnes que ja no teníem.
De tot això en fa una setmana. Amb aturada general, amb manifestacions multitudinàries o intimistes, tan sentides com la del dimarts a Fonollosa. He vist centenars de tractors a les carreteres, o bé omplir una i una altra vegada la plaça Major de la ciutat. Les assembles obertes del Comitè de defensa del Referèndum, o la d'Esquerra mateix. El llarg silenci desfilant un migdia, una hora llarga davant la caserna de la guàrdia civil. I si bé he notat moments de temença, no he conegut ningú que vulgui desdir-se d'aquests vuit dies de dignitat altíssima, com el preludi del nostre futur com a poble. Serenament i tossuda. I si pot ser, amb una cançó als llavis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada