Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.