Després d'aquell 10 de juliol de 2010

M'hi ha fet pensar una piulada de Carme Forcadell, recollida a l'Ara: diumenge fa fer set anys d'aquella gran manifestació que ens va fer definitivament conscients com a poble i subjecte polític. Era el 10 de juliol de 2010! Busco el full del vell "Tomba que gira", aleshores blog del CPCPTC, i descobreixo estupefacte com hem fet reals aquells propòsits. Set anys de vertigen! Qui ho diu que no avancem? Abans de tres mesos votarem a favor de construir una nova república. Una república de persones lliures i iguals, en la qual tothom pugui viure dignament. Han passat només set anys, i gairebé em costa de creure que haguem trobat el mínim comú per anar plegats, forts i valents. Doncs ara, fins el final!

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.