Paternalisme, de Josep Ramoneda

De l'Ara d'ahir diumenge en retallo l'entrevista a Oriol Junqueras ("Ho tenim tot a punt per tramitar el referèndum") i, també, l'informe sobre ICL al Bages ("La incerta glòria d'Iberpotash..."). Però, per a la canalla de cada dia, en conservo el bitllet de la segona pàgina, d'en Josep Ramoneda, a la seva columna de Raons: "Paternalisme". Es tracta d'una resposta a Bel Olid que li havia demanat, dies abans, què diria als joves que vulguin canviar el món. Canviar el món! Contextualitzem la qüestió: som a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Irla, i en Ramoneda respon com la persona gran que és, amb l'advertiment que la resposta "té tots els riscos de caure en el paternalisme". Deu ser, doncs, que jo també m'he fet gran. Però que m'hi he fet amb la decidida voluntat de canviar, almenys, algunes coses. I encara més, de transmetre aquest valor de canvi als nois i noies que dia a dia compartim les aules de l'institut. Per això, hi torno, el text d'en Ramoneda m'ha semblat més que pertinent, i útil de tractar a classe. La resposta és aquesta, exposada en nou punts i una cloenda final, "va per als joves, va per a tots". Va també per als futurs animadors sòcioculturals, doncs. Va per tot aquell qui vulgui ser motor de canvis:

-Que no es desanimin a la primera ocasió, perquè hauran de torejar moltes frustracions per poder avançar ni que sigui una miqueta. 

-Que no perdin el món de vista, cosa fàcil quan encara et penses que quasi tot es pot aconseguir, és a dir, que no oblidin el principi de realitat, que és el terreny de joc. 

-Que mirin la gent als ulls, és a dir, que no es perdin en la bombolla dels exquisits que es creuen capaços d’arrossegar la ciutadania sense ni tan sols conèixer les seves preocupacions, els seus desitjos, les seves intencions. 

-Que evitin la temptació del “pocs però bons”: al món som molts i pecadors, i només avança qui té capacitat d’inclusió. 

-Que no perdin mai la curiositat, que és el motor del coneixement i de l’acció: sense curiositat només hi ha monotonia, obediència cega, repetició. 

-Que no descuidin el sentit crític, no hi ha pitjor enemic que l’autocomplaença, donar les veritats com a adquirides i no posar en dubte les idees rebudes. 

-Que no es deixin cegar per la idea que tot és possible, perquè és la millor garantia d’estavellar-se en les rugositats del món real. 

-Que no se sentin culpables de “ser humans i només humans”, com deia Joan Fuster. 

-I que no oblidin que qualsevol projecte d’emancipació no ho serà mai de veritat si no té present l’ideal il·lustrat com el va definir Kant: que cadascú sigui capaç pensar i decidir per si mateix.

A la cloenda, un desig: "que quan arribin a la meva edat no els passi com a mi amb la meva generació. Quan era jove n’hi havia molts que em desbordaven per l’esquerra i ara la majoria d’ells em desborden per la dreta i fins i tot per l’extrema dreta. Són legió els que s’han cregut “la maldat líquida” (l’expressió és de Leonidas Donskis), que diu que no hi ha alternativa al desordre existent, que tot projecte polític de canvi és una quimera, que el món va com va. Va per als joves, va per a tots."

La foto, d'una classe amb els nois i noies de 1r i 2n d'ASCT, fa pocs dies, escoltant les experiències d'ex-alumnes