dimarts, 30 de juliol de 2013

Elogi de Teresa Just

Llegeixo, sorprès, la mort de la professora Teresa Just i Riba. Professora de literatura al Peguera. La recordo vivament al curs de COU com una bona professora de literatura. Que més enllà de les lectures obligatòries -literatura espanyola, textos per a les proves de selectivitat- era capaç d'obrir camins i interessos. També debats. Xerrava, escoltava i fins tolerava alguna de les nostres intemperàncies. En acabat, tard o d'hora, a cada classe es fumava un bisonte, que era un cigarret ros i curt, sense filtre. Diguem-ho, doncs: professors així no sovintegen, però jo estimo la literatura també per ells -per l'Agustí Palomas, i pel Josep Tomàs i, és clar, abans d'arribar a l'Autònoma, per la Teresa Just.

També recordo la Teresa Just com a cap d'estudis, jo en el paper d'estudiant llengut, cabut i impertinent. Ella, més gran, més serena i més tranquil·la, també absolutament tossuda. Vam tenir estones per riure i fins algun cop plorar, que de tot hi havia en aquells temps. I li reconec la traça d'embolicar el director Bajona i bona part del claustre a dur-los una tarda de dissabte a Can Vila d'Artés, per discutir -amb els alumnes, assembleàriament!- el futur règim intern d'aquell institut que es deixondia del franquisme. Inoblidable: amor i pedagogía. Educació.

I si bé la política sempre ens va interposar matisos (va ser regidora d'Ensenyament a Manresa del 1987 al 1995) almenys la recordo com una dona il·lusionada, amb ganes de transformar les coses, amb ganes d'engegar-ne de noves. La nit de les municipals de 1987 deu ser l'única vegada que la vaig veure un punt desenfrenada. Al local de campanya convergent -jo hi era, sí, però a títol de periodista!- la Teresa marejava una copa de xampany i els ulls li espurnejaven. "Ara sí que farem coses per l'Ensenyament, Ramon!". Posaria la mà al foc que, lluny de qualsevol fatxenderia, em parlava des de la més pura ingenuïtat. Al capdavall, d'aquell equip municipal -CiU, dotze regidors i l'alcalde Sanclimens en minoria- devia ser dels millors cranis, sinó el més privilegiat. Però ella mateixa comprovà que una cosa són els projectes i l'altra la realitat. No hi entro. Tampoc ella va viure bé el resultat de 1995. Però sempre vam conservar la franquesa. I fins al final ha mantingut el compromís amb el seu entorn. Avui li han fet el funeral. Si mai ens retrobem, m'agradaria tornar a discutir de Papasseit i, si pot ser, ara sí, que em convidi a un bisonte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada