dilluns, 12 d’agost de 2013

Pejanda, territoriu purriegu

Si mai entreu a Cantàbria venint del sud, des de Castella, passareu el port de Piedras Luengas. Pujant a l'estiu ja refresca, i molt, a mesura que el paisatge canvia. Allà dalt, 1355 m, la carretera us ofereix aleshores dues opcions: el vessant de Liébana -Potes, Picos de Europa...- o emprendre'n un de més agrest, gairebé despoblat, silenciós i emboirat: el valle del Nansa. No passarem del primer municipi, immens, esquitxat en dotze nuclis que no sumen 260 habitants i que té per nom Polaciones. A peu de carretera, Pejanda, és un d'aquests nuclis que reuneix dotze ànimes en quatre o cinc edificis a redós d'una posada de 1928: Casa Molleda. El meu cunyat Lluís ja ens hi espera de fa alguns dies i ens assegura, orgullós de la descoberta, que hi trobarem tranquil·litat absoluta. Caminades lleus, converses disteses amb gent de setanta, vuitanta i noranta anys. Boscos de faigs i rouredes amb alguns cèrvols. Falgueres, avellaners. I prats per a vaques, xais i cabres. També els llops, no faig broma. I, en fi, un règim alimentari auster però contundent. En el paisatge, poca gent jove, i encara menys dones, que mai tornen un cop han marxat a estudiar la secundària a Potes, a Torrelavega, a Santander... Hom parla d'un centenar de solters i la millor perspectiva, al costat de la ramaderia, ara mateix és la del turisme rural. Turisme rural amb tot el bagatge de la cultura popular càntabra, revisada i viscuda amb entusiasme. No pas una recuperació esforçada sinó la pròpia redescoberta. Sense impostures. Ensopeguem a San Mamés una festa major entre setmana, i contemplo atònit com fan anar les campanes, com treuen un San Cayetano a passejar, com canten i ballen. I a casa Molleda, un vespre, ens afegim a un sopar de filadores -del curs de filadores que aquest dies fan a Ponte Pumar. Algú esmenta el suport de la poderosa fundación Botín, però hi ha també la mínúscula i dinàmica associació sòciocultural Pejanda: a la vora del foc de la llar, com fa cent o dos-cents anys, s'apleguen una vintena de persones. Les dones, filen. Es pot xerrar i cantar. Jotes i romanços amb música de rabel -una mena de violí primitiu de dues cordes- que Chema Suárez toca excepcionalment bé. Una àvia nonagenària treu una pandereta i, més que l'acompanyament, marca el ritme que fa que una altra s'animi a ballar! Polaciones, la vall de Polaciones és "territoriu purriegu" que celebra sants i carnestoltes -els extraordinaris zamarrones. L'"Encuentru" de rabelistes. La volta al municipi en dos dies. Totes les publicacions editades en la recerca d'un passat que encara és viu i malda per no perdre el sentit. Que és el sentit d'un paisatge fet tossudament per les persones -cada prat guanyat al bosc, cada casa que es conserva, cada camí que es defensa- i que desitjo vivament que se'n surtin. Pel territori i per la gent. Indestriable, i inoblidable.

San Mamés, un altre dels llogarrets de Polaciones, és apartat un parell de quilòmetres de la carretera però reté 23 habitants i això el fa un nucli important. A més a més, hi viu el capellà! De tota manera, és a Casa Molleda on hi trobareu l'ànima de l'associació cultural, amb en Quinito o la Isabel, amb la Maria i, amb 91 anys, don Ángel: història viva de la vall!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada