Els meus amics socialistes

Potser a algú ara li costa més de dir, però a mi no: jo tinc amics socialistes. Coneguts i fets de fa anys, quan les coses els anaven bé, quan eren un partit gran, quan el PSC-Psoe anava governant tot el que es podia governar. Hi vaig fer tractes el 95, representant ERC al pacte de progrés a Manresa que va fer alcalde Jordi Valls, i hi vaig tornar el 99 i el 2003. També vaig col·laborar quatre anys amb el govern Montilla! I sempre hi vaig aprendre coses, entre d'altres que el PSC-Psoe era sobretot un excepcional catalitzador de discrepàncies. Només un exemple: jo he estat dalt d'un bus amb quaranta regidors de Cultura voltant per Finlàndia a veure biblioteques. Un era d'IC-V, l'altre de CiU i servidor d'ERC. La resta de la canilla, 100% de filiació socialista. ¿Algú pensa que s'ho miraven tot igual? Sortosament, puc dir que no...

Doncs el cas és que les diversitats hi eren, i ara mateix em sembla que és bo que sorgeixin amb força. Ja era hora! Aquell monolitisme no podia ser bo per ningú, i només s'explica pel vell adagi d'en Guerra -"el que se mueve no sale en la foto". Però jo hi vaig conèixer gent que valia molt la pena, honesta i trempada, a vegades amb trajectòries complexes i amb idees -ho agraeixo- que més de quatre cops em van sorprendre. O com a mínim em van obligar a rumiar. Doncs bé, d'aquells símptomes de diversitat avui en surt gent xocada o descol·locada. Decebuda amb un partit que ni reconeix el moment històric ni el canvi d'hegemonia que s'ha produït al país. Que són no pas els elements d'una esquerra amb voluntat transformadora, sinó una rèmora conservadora. Un partit a la deriva obsedit per defensar el vell estat abans de comprometre's en la construcció d'un país nou, més just i més lliure, millor per a tots els ciutadans...

Per això aquests dies m'alegra de veure que queda espai per a la discrepància i fins un punt de desobediència. Per exemple l'alcalde de Navarcles o l'alcaldessa de Castellbell i el Vilar, dos vells coneguts, que seran a la Via catalana per la independència. Talment hi seran, per posar un exemple, els set alcaldes socialistes de la Terra Alta. I és que estic convençut que dins d'aquest PSC hi ha amplis sectors favorables a la propera consulta per l'estat propi. Que discrepen del discurs d'un Pere Navarro abocat a l'estratègia de la por. I que comencen a respondre clarament les matusseries d'un Balmón, més pròpies dels gags del Polònia -"No toleraré que ningú em digui autoritari. Grrrr!!!". Per cert, que el tal Balmón no puc evitar que em recordi un decrèpit Peter Ustinov fent el paper de Neró a Quo Vadis. Oi que sí? Doncs això, Quo vadis PSC?

Sovint em pregunto què se n'ha fet d'alguns coneguts, i resseguint discretament el Facebook m'enduc força satisfaccions. No eren ni totxos ni tan cabuts... I m'agrada veure -li tinc flaca- les fintes d'en Quim Nadal, de la Tura o la Geli, també les evolucions de l'Ernest Maragall. I tants i tants d'altres que ara no enumeraré. És clar, però, que hi ha de tot a la vinya socialista, i quan veig que en Joan Canongia es reincorpora al Congreso de los Diputados a relleu de la Chacón, què vols, em fa cosa comprovar a ManresaInfo que no passa el temps quan, amb sornegueria admet que "no aniré" a la Via Catalana, i afegeix "a no ser que l'executiva del PSC canviï d'opinió i decideixi que hi hem d'anar". Llavors "sí que hi aniria"!. Vaja, un discurs més propi de congregació amb vots d'obediència que d'un esperit crític.... Deu ser que l'aparell sempre és agraït amb la gent obedient. L'aparell! Només cal haver vist el "Canon" com es despatxava als congressos municipalistes amb els que, de la seva trepa, s'allunyaven de la ortodòxia i el diktat del carrer Nicaragua!

En fi, jo estic convençut que al país li cal un PSC nacionalment compromès, i per això estic content de percebre canvis, moviments i fins possibles alternatives. Ni que ja siguin a un pas del precipici: haurien de mirar d'esmenar-ho, pel bé de tots plegats. I començant per la propera Diada, en una cadena humana on totes les sensibilitats hi tenen cabuda. Altrament, el país farà via perquè ja no es pot esperar més... I doncs, fent bones totes les marrades dels darrers temps, ara tocaria un punt de lucidesa i un altre d'audàcia a can PSC. I ho escric així, perquè hi tinc amics: el dia 11, m'agradaria trobar-n'hi a molts.

Un altre dia també puc parlar dels meus amics convergents. Però vull acabar advertint que de gent, sectària, carallota o autoritària -sovint les tres coses plegades- n'he conegut a tots els partits polítics amb tradició democràtica. Al PSC i a IC-V pels majors tractes. A ERC, com els que més. A CiU, avui al govern, perquè només cal llegir els papers. I fins en podríem detectar entre els més nous de la CUP. El consell és esbandir-los sempre de qualsevol organització, i com més aviat sigui possible, millor. Facin-me cas i creguin-me: sempre surt a compte!