dimarts, 27 d’agost de 2013

Pasolini Roma

Fins el 15 de setembre que hi ha temps: Pasolini Roma, una exposició extraordinària al CCCB que recull els vint-i-cinc anys d'estada a Roma d'ençà que va arribar-hi l'any 1950, amb la seva mare, des del Friül. Tenia vint-i-vuit anys i se sentia poeta, artista...


Vaig fugir amb la mare i una maleta i quatre joies que van resultar ser falses,
en un tren lent com un mercaderies
per la plana del Friül coberta d'una capa de neu lleugera i dura.
Anàvem cap a Roma.
Vull dir que havíem abandonat el pare
al costat d'una estufeta de gent pobra,
amb el seu vell capot de militar
i les seves fúries espantoses de malalt de cirrosi i síndromes paranoides.
Vaig viure (...) aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
per la resta -què us diré-
he viscut a dintre d'una lírica, com tots els obsessos.
Entre els meus manuscrits duia la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Lladres de bicicletes
i els literats estaven descobrint Itàlia...

Pier Paolo Pasolini arriba a Roma i allà hi acabarà per trobar amics i acollida, el punt de llibertat necessària per viure, escriure, dirigir pel·lícules o manifestar opinions polítiques sense embuts. Encara que mai, mai! va deixar de rebre garrotades. Des que va abandonar el Friül per un "escàndol" -l'escàndol de provar de viure la seva sexualitat- i fou expulsat tant del cos de mestres públics com de la militància al PCI!. Roma, doncs, és una descoberta i ho és des de les barriades -les borgate- on ha d'anar a viure, i on coneix la gent dels suburbis, aquella gent que més endavant, i des del cinema, immortalitzarà a les seves pel·lícules.

L'any 1955, la novel·la Nois de la vida el fa entrar "sorollosament" en l'actualitat intel·lectual romana. Fa els seus millors amics i els més constants (Alberto Moravia, Elsa Morante o l'actriu Laura Betti), escriu i escriu també guions. Canvia de residència per millorar a cada trasllat. Vindran les pròpies pel·lícules (1961: Accattone), també els seus amors i, cada vegada, més i més processos. Hi ha, encara, un temps per al desengany sobre la Roma que canvia inexorablement. Les amistats fecundes com Totò, Maria Callas o els anys amb Ninetto Davoli. I al capdavall, les opinions més cantelludes, per a l'anàlisi més lúcida del moment que li féu denunciar el consumisme com la més nova de les eines d'alienació social. Tot plegat fins arribar al seu assassinat a la platja d'Òstia, el dos de novembre de 1975, en un crim mai resolt per la justícia.

Tot això es recull a l'exposició, amb textos, retalls de premsa, fotografies o seqüències cinematogràfiques que em transporten a finals dels setanta, a l'Apolo de Manresa -la "trilogia de la vida" li anava tan bé al "destape"! El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits... També al cicle que Cine-club en va fer -L'evangeli segons Sant Mateu, Ocellets i ocellots i Èdip rei. O, un altre cop a l'Apolo, aquell Saló, que mai he acabat de pair.... Sigui com sigui, m'agrada retenir el vitalisme de Pasolini, el seu marxisme qüestionat i les seves tombarelles llibertàries, aquella mena de fe absolutament primitiva i irrefrenable. Inclassificable sempre, sí, contra partits i institucions, contra la santa mare església, contra les convencions, contra el poder sempre. Què en diria avui de la molt nostrada globalització?  Cal arribar al final de l'exposició aleshores i escoltar l'oració fúnebre que Alberto Moravia pronuncia el dia del seu enterrament: "Hem perdut doncs un testimoni, un testimoni diferent...". Testimonis així, que encara ens convenen.

Joan Subirats, en un article d'opinió a l'Ara del 18 d'agost remarcava especialment el seu avançat pensament polític, "la seva capacitat per anar més enllà del dia a dia de l'enrevessada política italiana, i situar els grans problemes del poder, de la desigualtat, de les classes socials, en formats que encara avui són d'absoluta contemporaneïtat. Als anys setanta va detectar, abans que d'altres, que el gran problema del canvi social era el consumisme, la capacitat del poder econòmic per digerir i comercialitzar qualsevol procés significatiu de transformació. El gran consum de masses anul·lava els fonaments morals que diferenciaven rics i pobres, burgesos i obrers. Tot era possible i tot era ambigu. Els seus aspres comentaris sobre la política italiana, que enviava a tort i a dret, volien posar en relleu que els polítics comptaven cada cop menys, i que el poder de veritat estava en aquells que, des de la força dels diners, movien els fils. Va ser molt crític en relació als estudiants que van protagonitzar tota la gran onada de revoltes de finals del 60 i inicis dels 70, entenent que la seva lluita estava molt condicionada pel seu benestar econòmic". I és de Subirats que recullo una darrera cita de Pasolini: "No hi res més anàrquic que el poder (actual). El poder fa pràcticament el que vol. I això que vol el poder és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats, que són de caràcter econòmic i que defugen qualsevol lògica racional. Detesto el poder actual".

---------------------

La imatge és del cartell promocional del CCCB. I el primer text, un fragment del poema autobiogràfic de Pasolini Poeta delle Ceneri (1966-67) que -el catàleg no és bilingüe- reprodueixo en versió original per a goig de tots els italianistes coneguts. Com també m'agradaria parlar del poeta en friül que fou, del seu amor per totes les minories, pel seu coneixement de la literatura catalana...  Hi torno: aneu a veure l'exposició o compreu-vos el catàleg. O tot alhora!.

(...)
Fuggii con mia madre e una valigia e un po’ di gioie che risultarono false,
su un treno lento come un merci
per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve.
Andavamo verso Roma.
Avevamo dunque, abbandonato mio padre
accanto a una stufetta di poveri,
col suo vecchio pastrano militare
e le sue orrende furie di malato di cirrosi e sindromi paranoidee.
Ho vissuto [...] quella pagina di romanzo, l’unica della mia vita:
per il resto, che volete,
son vissuto dentro una lirica, come ogni ossesso.
Avevo tra i miei manoscritti anche il mio primo romanzo:
erano quelli i tempi di «Ladri di biciclette»
e i letterati stavano scoprendo l’Italia.
(...)

Encara una setmana abans de tancar l'exposició, a Vilaweb, una darrera anàlisi amb textos, aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada