dissabte, 17 d’agost de 2013

El passat ens empaita

Ara fa un parell de mesos, Gentil Puig presentava aquestes memòries a la biblioteca del Pont de Vilomara i Rocafort. Un petit poble del Bages però especialment significatiu per l'autor: hi va néixer el 1934 i, el gener del 39, el va haver d'abandonar. Així comença aquest relat, el d'unes "Vicissituds d'un fill d'exiliat republicà".

"Marxar del meu poble, Rocafort, i de Manresa, carreteres enllà, viatjar no sé pas com, cap al nord, passant potser per Granollers, Girona i segur Figueres. Passar la frontera amb els pares i una multitud pel Pertús, un dia de sol fred i lluminós, la fatídica ratlla, un dia d'inici de febrer de 1939, i no recordar res... "

Vaig conèixer en Gentil Puig fa alguns anys, com a president del Centre Cultural Català del Vallespir. I és profesor honorari de la UAB i de la Universitat de Perpinyà, doctor de lingüística romànica per la Universitat de Montpeller. Ara ja ratlla la vuitantena. I el seu no ha estat un trajecte senzill ni encara menys previsible, tot el contrari! Per això cal celebrar que s'hagi animat a escriure aquest conjunt de records de més de quatre dècades, des de la infància i adolescència a Tolosa de Llenguadoc fins a Barcelona, els primers anys vuitanta del segle passat. 

Fill d'un exiliat republicà, en Gentil Puig és fill de Nònit Puig i Vila, president de la Unió de Rabassaires al Bages. Com que durant el principi de la guerra va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa, encara ara hi ha qui li atribueix el clima de terror dels primers mesos. En qualsevol cas, el gener de 1939 significa l'exili. I amb el pare, els fills: en Gentil arriba a Tolosa de Llenguadoc i s'hi estarà fins el 1958: la infantesa, la formació, l'adolescència, el casal català... Després vindrà París, la militància a la Joventut Socialista Unificada. El 1962 redescobreix Catalunya en uns viatges organitzats des de la clandestinitat -uns viatges que també li permeten de conèixer la URSS de primera mà. Hi ha un primer matrimoni, l'estada de tres anys a l'Argèlia post-colonial de Ben Bella i, encara, el retorn a París per viure-hi els fets de Maig de 1968. Després Gentil Puig torna a Catalunya definitivament. Hi fa de mestre i de mestre de mestres elaborant material didàctic per a l'ensenyament de llengües. Ara Gentil es troba amb la Catalunya real, diferent de la que a l'exili potser havia idealitzat, però preparada per reprendre aquell pojecte democràtic que la guerra havia estroncat quaranta anys abans. I sense renunciar a un projecte d'esquerres, democràtic i humanista, s'incorpora al PSC l'any 76. Això sí, fill d'un pare republicà i rabassaire exiliat, mai no acaba d'entendre perquè, malauradament, "ningú ni cap força política d'oposició al franquisme, no va tenir la força ni la valentia de reivindicar prou clarament la República perquè ens prometien, i molts el temien, el retorn dels militars".

Sigui com sigui, el primer valor d'aquestes memòries rau en el seu orígen: és el passat qui ens empaita, fins i tot si no ho volguéssim. I per això, finalment, Gentil Puig les escriu des del record. Des de la memòria, per lligar caps, en "un moviment mai no acabat de reconstrucció de la memòria col·lectiva". No pas, doncs, un exercici de nostàlgia o vanitat individual sinó, i sobretot, una reflexió crítica sobre la història i també l'acció política, sovint des d'un posicionament frontal a la maquinària dels grans partits. Potser perquè, al capdavall, en Gentil, com en Nònit, conserven també unes profundes arrels llibertàries. I el resultat és un itinerari vital sorprenent, captivador i en cap cas convencional. El passat ens empaita. No hi trobareu gaire lírica però, com totes les memòries que valen la pena, fa rumiar. I per això, també, hauria d'estimular tohom a escriure poc o molt, amb més o menys traça, els seus records...

Singularment, tres fotos a l'apunt: la portada del llibre i encara dues més: la de Nònit Puig al despatx que tenia al Casino de Manresa com a membre del Comitè Revolcionari, l'any 36, i la de Gentil Puig a Rocafort, barbat, unes hores abans de la presentació del seu llibre el passat mes de juny, acompanyat d'una veïna que feia més de setanta anys que no veia! Al seu davant,  J. Griera i M. Puig -una Puig parenta, però dels de la banda conservadora...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada