Temps d'estelades

Avui fa tres anys d'aquella manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona. Segur que som molts que la recordem, com recordo la de febrer de 2006. Tant que ens costaven! Des del lema ("Som una nació. Nosaltres decidim") fins a l'ordre de sortida i la posició de partits, el govern i tota la cort celestial!. Avui sembla tot molt llunyà i fins primitiu, però almenys em sembla que va ser útil. I no només útil, sinó estimulant: ara ha canviat el to, i des des d'aquella reacció a la sentència del TC contra l'Estatut, ja podem dir com l'Ovidi que no en tenim prou amb les molles. Fi de l'autonomisme, del federalisme no-nat i de qualsevol mena de nous encaixos. "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!". I el pa és un somni que sembla no només possible sinó absolutament desitjable. Només han passat tres anys, sí, però són tres anys històrics, inesborrables. Fins el 29 de juny al Camp Nou o aquest mateix diumenge a Manresa. Les fotos que me n'arriben són, com aquesta d'en Joan Martínez, imprevisibles només fa uns mesos. Què no veurem els proper 2014?

D'aquell entusiasme de 2010, al blog del Departament de Cultura vaig trencar la norma i no vaig parlar de les activitats del CPCPTC sinó de la manifestació multitudinària. "Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot (...) Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents."

Doncs ja hi som. El recorregut ha estat més singular encara, aquells protagonistes han estat rellevats, però el camí s'ha fet. I avui som més forts que mai, més diversos que mai, més agosarats que mai. Continuem...

La foto és feta a Manresa, però l'artista és de Castellbell i el Vilar: en Joan Martínez.