En Duran no té vergonya

Escoltar ahir en Duran frivolitzar sobre el seu futur polític és de les coses que posen a prova l'estómac. Es veu que no ho pot deixar perquè, amb el sou de professor que li suggeria la Terribas, no en tindria ni per menjar... Clavada et quedis!

De fet, ja fa temps que penso que en Duran ha perdut els papers, que ha oblidat aquella eficientíssima capacitat que tenia de situar-se sempre al lloc adequat, d'arribar al moment just, de rematar el gol quen ja t'havien fet la feina... La foto al Palace, brindada a la premsa fa uns mesos només podia ser permesa des d'una elevada megalomania. Com despatxa l'home, des de la primera llum del dia! Em ve al cap la vella cançó: "Me gusta Madrid, al amanecer..." . O aquell vers de Baudelaire:  "Allà tot és ordre i bellesa / luxe, calma i voluptusositat". El poder, ras i curt, amb La Vanguardia en una mà i engrapant el mòbil amb l'altra. Per tota la resta, molta moqueta i molta fruita immaculada per un líder que -diríem- només passa amb un got de taronjada. Una taronjada que intuïm caríssima!!

I aleshores penses que no pot ser, que la imatge i el missatge duranià és altament perillós, i que val la pena denunciar-ho. Que es pot fer política amb menys parafernàlia, amb molta més humilitat. Amb estricta voluntat de servei. I posant data final al trajecte: que el dia que tornis a l'institut a fer classe t'amoïni més com ho faràs que no pas allò que cobraràs.

Al capdavall, recullo a Vilaweb la carta d'una jove Sílvia Casola, indignada i contundent. Amb 28 anys, llicenciada en Sociologia, màster en Demografia i militant de les JERC, Sílvia Casola està fent la tesi doctoral. Sap que al davant hi té un futur precari des de la docència. I només entén la política des de la voluntat de servei, no pas de l'ofici perpetu. Tot just trio dos fragments de la carta. Van al mig del cap.

Carta a Duran 

    Vostè no em cau bé. Això no es cap secret, de la mateixa manera que a vostè no li ha agradat mai el partit polític on milito ni la seua gent, però sempre he intentat respectar la seua opinió, tot i ser oposada a la meua. Aquest matí, però al Matí de Catalunya Ràdio, mentre la Mònica Terribas l’entrevistava ha dit unes paraules que m’han indignat profundament: “De què viuré si deixo la política? Els professors guanyen poc. Haurien de cobrar més.”
(...)
    Avui li recordava la Mònica Terribas que és diputat des del 1982 (jo no havia ni nascut!), i encara té la cara dura de dir que no sap com es guanyarà la vida si deixa la política? Ha fet de la política la seva gallina dels ous d’or, i és la gent com vostè la que malmet la imatge de la política, de la gent que ens dediquem a la política sigui al nivell que sigui. Avui com a (futura/proto) professora i com a política m’ha ofès profundament, i com jo crec que a molta gent. No li consisteixo que vostè em doni lliçons des de la seua habitació del Palace, ja que no crec que sigui un exemple a seguir en cap aspecte.
    Per acabar li demanaria dues coses: que retiri les seves paraules d’avui, i sobretot que s’aparti ja d’una vegada per totes de la vida pública, deixant pas a la gent que encara creiem en el servei a i per a les persones, que per sort en som moltes.