Qui no coneix Nasi Muncunill?

El número del mes de novembre de El Pou de la gallina ja és a les llibreries. El tema del mes porta per títol Vendes escasses, reparacions mínimes. Sense que hi tingui res a veure, la presentació, que s'havia de fer dimecres, a darrera hora va calde suspendre-la. El cas és que el número ja corre i, a l'apartat de El Cul de Pou, al costat d'un dibuix de Maria Picassó,  hi publico el dissetè lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop dedicat a un manresà d'aquells de tota la vida, en el millor sentit del terme: Ignasi Muncunill. Mig segle actiu i compromès, i sempre amb una bonhomia extraordinària. En el seu currículum hi trobem una saníssima passió pel joc, per fer jugar. I, encara, el cultiu d'un vast planter de caps i monitors, feliçment escampats per tota la Catalunya central.


Nasi Muncunill
L'home que treballa i que juga

Hi ha manresans que són discrets però del tot necessaris: posem-hi el Nasi Muncunill –Ignasi Muncunill i Roca, per ser precisos. Que va créixer a l’ombra de la Muralla, a la botiga del pare, que ja havia estat taller de pintura de l’avi, davant de la plaça Valldaura. Les pintures Muncunill! Tan arrelades que us costa creure que ara mateix –ara que llegiu això- la botiga fa anys que no hi sigui. El cas és que al Nasi no el van lligar els pinzells ni les teles, ni els virolats tubs de pintura a l’oli Mir, però li’n devia quedar un regust creatiu i inquiet. Per això, després de passar per la Salle, i continuar estudiant fins esdevenir un respectable arquitecte tècnic –l’aparellador del Nou Congost, o del Centre Cívic Joan Amades!- el Nasi va penjar casc i botes per dedicar-se a l’animació cultural. D’això ja en fa vint anys. Hi havia hagut el pas pel Mijac de la Mercè, i també algunes primeres col·laboracions amb el CAE. Hi havia hagut Xàldiga o l’experiència de la cooperativa Rodabosc. Però l’any 1994 finalment s’incorpora a l’equip tècnic del CAE en una decisió valenta. El recordeu, oi? Des d’aleshores el Nasi ha hi ha fet tots els papers de l’auca. Des d’un projecte i pressupost fins a moure les tanques d’una festa. Creant equips, sumant propostes, multiplicant serveis: des d’aquell primitiu Centre d’Animació i Esplai fins l’actual CAE Formació i serveis socioculturals. I és clar que no ho ha fet sol! Però s’hi ha capbussat a la manera orsiana: l’home que treballa i que juga! Perquè li agrada jugar, és clar, i creu que a cada monitor i cada activitat que formula és com aquelles antigues capses d’aquarel·les: pura energia creativa. Ara, però, al servei de la comunitat.