Els castells a la Unesco, tres anys de Nairobi

Aquest dilluns em van convidar a la commemoració del tercer aniversari de la declaració dels Castells, Patrimoni de la Humanitat, en un acte al Palau de la Generalitat de Catalunya. La convocatòria se l'havien empescat la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i, amb el suport del Departament de Cultura, va aconseguir un to més o menys solemne. Tres anys des d'aquella jornada a Nairobi que incorporà els castells a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat! Ahir presidia l'Hble Conseller Ferran Mascarell, és clar, però em venia de gust escoltar el ponent del vespre, precisament l'ex-conseller Joan Manuel Tresserras. I ja puc dir que va valdre la pena el trajecte des de Manresa: va ser un discurs memorable.

La intervenció inicial d'Alfonso Gonzàlez -l'actual president de la CCCC- i fins la presentació distesa que va fer d'en Tresserras en Carles Capdevila, van passar pels camins de l'agraïment i la commemoració, remarcant allò mateix que va convèncer la Unesco fa tres anys. Això és, que els castells no només són plasticitat i tradició viva sinó, sobretot, el conjunt de valors que la seva pràctica posa en joc. Que vol dir la seva capacitat de generar cohesió social, aquesta fórmula participativa de compartir objectius i maldar per obtenir-los a partir de la diversitat que composa una colla. 

Tresserras va començar recordant també l'episodi de Kenya i no només l'alegria sinó, també, les dificultats fins a darrera hora per part d'alguns anònims detractors. Però l'ex-conseller es va situar volgudament en una mirada externa i dibuixà d'entrada algunes metàfores de pura contemporaneïtat -com en el futur estat, en la construcció del castell ningú hi té un paper menor: horitzontalitat de la verticalitat com a model de la nova política! Després recollí un tema que li he escoltat manta vegades: el repte de l'actualització de la cultura popular. Tresserras reconegué el pas dels castells des d'una tradició a la defensiva envers una altra de desacomplexada, introduint canvis -les dones, la canalla, la recerca i la seguretat…- I receptant que no són ni esclaus del passat… ni del futur, de somnis grandiloqüents que poguessin desconnectar el moviment casteller de l'autenticitat. I és aquí on, em penso, la mirada externa de Tresserras, a qui els castells sempre han fet patir, s'aixeca airosa. 

Amb els darrers elogis sobre el model de cultura cooperativa, de la disciplina, i de tots els valors castellers, l'ex-conseller aventurà encara tres reflexions de cara el futur que jo subscric decididament. La primera, prosseguir l'actualització, que és com dir no perdre el fil del present. La segona, extremar la permeabilitat (un record per aquell "tots som una colla"!). I en tercer lloc, però no menys important, evitar la desnaturalització de la pràctica castellera. ¿Pot ser perquè, ara mateix, els majors riscos de l'actual èxit del moviment casteller són la temptació de desenganxar-se de la tradició? Si més no, em va semblar formidable que la reflexió quedés plantejada.

Acabo. L'acte d'ahir va anar molt bé, i a més a més va ser breu. Encaixades a vells coneguts -del Centre Unesco Catalunya, de la revista Castells, de l'IPEC... i a tota la colla que, amb més entusiasme i austeritat que altra cosa, ara fa uns anys vam elaborar un projete i el vam executar des de la complicitat absoluta, i gairebé artesanalment. D'entre tots, abraçada fraternal a Miquel Botella, aleshores president de la CCCC però, sobretot, un incansable teixidor de complicitats. Amb les colles, amb TV3, amb la Damm, amb tothom. Plegats vam compartir un trajecte que passà per Mallorca (ai!), París i al capdavall Kenya. I a tot arreu vam convèncer amb els mateixos arguments. A la fi, la declaració ha quedat com a reconeixement internacional dels castells, i doncs de la cultura catalana. Enhorabona: tres anys després ens en podem sentir tots ben orgullosos.

Publicat avui a Nació La Flama.cat

La foto és del Palau de Congressos de Nairobi, a Kènia, el novembre de 2010. No sé qui la va fer, però l'he trobada avui a la xarxa, i recull el moment d'eufòria col·lectiva, també amb el President del Parlament, Ernest Benach, que presidia la delegació catalana. Van ser només quaranta hores d'estada i 15.000 quilòmetres en categoria turista, però el record el tinc per inesborrable.