Avui, a l'Ara, sota les fotos impactants, un text breu de Francesc Mateu, director d'Oxfam-Intermon a Catalunya. Cada vegada que hi ha una catàstrofe les imatges sotraguegen la nostra tranquil·litat. El cas és que ahir em van demanar què havia fet per Filipines, o què creia que s'havia de fer i, fins i tot, si no em feia por que algú en nom de la solidaritat m'estigués prenent el pèl… Res no justifica mai la nostra inacció. Però confesso que m''hagués agradat tenir a l'abast aquesta síntesi de Francsc Mateu que, ara, retallo i conservo.
Circ humanitari?
Totes les respostes humanitàries requereixen fer molta pedagogia. Reaccionem davant d'imatges i de xifres impactants com els 10.000 morts a les Filipines, però al món moren cada dia 24.000 persones de gana sense que això ens faci reaccionar. Davant d'una catàstrofe no podem fer desaparèixer el patiment com ho fa un anestesista, ni podem pensar que això es qüestió de quatre dies. És cert que la capacitat de resposta en relació al que caldria fer sempre és insuficient. Sense anar més lluny, el Katrina va deixar Nova Orleans immersa en el caos durant mesos. Si els Estats Units no van poder, què ens fa pensar que a les Filipines serà diferent? Cal salvar vides avui, demà i sempre. I cal estar al costat de les persones afectades, un, cinc o els anys que calguin. El tifó sortirà de les nostres retines i dels informatius en pocs dies. No de les seves, ni dels que es quedin allà treballant. Deixem-nos impressionar per les imatges, empatitzem amb les persones i reaccionem. Amb els filipins, amb els haitians, amb els sirians, amb els congolesos... Intentem incidir en les causes (el canvi climàtic, la desigualtat...) i, si podem, donem diners. En aquest sentit, si volem canvis de veritat, més val donar menys durant molt de temps que molt un sol cop.
Francesc Mateu,
director d'Oxfam-Intermon a Catalunya
Crònica d'unb desastre humanitari
(…) Mentrestant, assistim a l'inici d'una nova funció del més clàssic circ humanitari. ONGs de tot el món es mobilitzen fent grans declaracions i criticant la comunitat internacional abans de començar a fer res. Les agències de l'ONU prometen una resposta immediata i garanteixen la coordinació de l'ajut quan amb prou feines arriben a coordinar-se entre elles. Els EUA hi envien l'exèrcit i converteixen l'acció humanitària en una empresa militar en què voldran englobar els cooperants.
L'habitual tropa de consultors i analistes comencen a opinar sense parar als mitjans de comunicació dient als altres com han de fer la seva feina. ONGs falses posaran anuncis per robar donacions. Polítics, actors i cantants famosos aniran a fer-se fotos entre les víctimes. I tots plegats es barallaran per sortir a la tele a demanar diners.
Així, els filipins passaran setmanes a la intempèrie, rodejats de cadàvers, sense aigua ni menjar, ni assistència mèdica, en mans de les xarxes de prostitució i de tràfic de nens que faran l'agost enmig del caos. Centenars de persones moriran perquè l'ajuda no arribarà a temps, i quan ho farà uns rebran cassoles però no menjar, a uns altres els donaran arròs però no tindran com bullir-lo, uns quants robaran tres vegades més del que necessiten i ho vendran a preus d'escàndol als que no rebran res de res.
I no és una qüestió de falta de voluntat, ni de mala fe, ni d'escassetat de diners o de recursos. És un problema d'organització, de falta de coordinació. Un assumpte seriós que no és nou i que ningú del ram no amaga. Però el que cal és anar més enllà de només anomenar el problema. ¿Per què és literalment impossible coordinar tanta ajuda, tanta generositat? Doncs perquè hi ha massa organitzacions humanitàries, massa institucions barallant-se pels recursos, massa experts .
Paradoxalment, com més gent es vol ajudar, menys ajuda reben les víctimes. El sector de l'ajut humanitari està sobredimensionat des de fa anys i necessita una regulació urgent. La brutal proliferació d'agències humanitàries perjudica les víctimes a les quals suposadament es pretén socórrer perquè dispersa els recursos econòmics que hi ha entre milers de petites organitzacions, augmenta els costos de gestió, dificulta la coordinació de l'ajuda urgent i genera una competició malsana entre organitzacions per a les quals la prioritat és la seva pròpia supervivència, no la dels damnificats. Nova catàstrofe natural, nova crònica d'un fracàs humanitari anunciat.
L'habitual tropa de consultors i analistes comencen a opinar sense parar als mitjans de comunicació dient als altres com han de fer la seva feina. ONGs falses posaran anuncis per robar donacions. Polítics, actors i cantants famosos aniran a fer-se fotos entre les víctimes. I tots plegats es barallaran per sortir a la tele a demanar diners.
Així, els filipins passaran setmanes a la intempèrie, rodejats de cadàvers, sense aigua ni menjar, ni assistència mèdica, en mans de les xarxes de prostitució i de tràfic de nens que faran l'agost enmig del caos. Centenars de persones moriran perquè l'ajuda no arribarà a temps, i quan ho farà uns rebran cassoles però no menjar, a uns altres els donaran arròs però no tindran com bullir-lo, uns quants robaran tres vegades més del que necessiten i ho vendran a preus d'escàndol als que no rebran res de res.
I no és una qüestió de falta de voluntat, ni de mala fe, ni d'escassetat de diners o de recursos. És un problema d'organització, de falta de coordinació. Un assumpte seriós que no és nou i que ningú del ram no amaga. Però el que cal és anar més enllà de només anomenar el problema. ¿Per què és literalment impossible coordinar tanta ajuda, tanta generositat? Doncs perquè hi ha massa organitzacions humanitàries, massa institucions barallant-se pels recursos, massa experts .
Paradoxalment, com més gent es vol ajudar, menys ajuda reben les víctimes. El sector de l'ajut humanitari està sobredimensionat des de fa anys i necessita una regulació urgent. La brutal proliferació d'agències humanitàries perjudica les víctimes a les quals suposadament es pretén socórrer perquè dispersa els recursos econòmics que hi ha entre milers de petites organitzacions, augmenta els costos de gestió, dificulta la coordinació de l'ajuda urgent i genera una competició malsana entre organitzacions per a les quals la prioritat és la seva pròpia supervivència, no la dels damnificats. Nova catàstrofe natural, nova crònica d'un fracàs humanitari anunciat.
La foto és obtiguda d'ahir, a La Vanguardia. Filipines, zona de Leyte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada