Cinquanta anys d'M.

Amb M. ens vàrem conèixer el 1977, quan acabàvem 2n de BUP. En una assemblea d'estudiants, defensant criteris oposats, ens vam discutir de mala manera. Jo tenia quinze anys i la primera impressió va ser fatal. Una dona de caràcter! Però setmanes després, en una estada de colònies d'estiu del mateix institut, me'n vaig enamorar bojament. Quins tips de petons! Ara tampoc parlaré d'un itinerari plàcid ni lineal, perquè de joves l'oferta era molt diversa i fer-se gran també costa, però després de gairebé tres dècades de convivència pactada -dues canalles, una hipoteca i aquestes ganes perpètues de discutir-nos- fins i tot hem sospesat si no ens convindria el matrimoni. Dic tot això perquè avui M. fa cinquanta anys i si res no es torça ho celebrarem al vespre, familiarment. Ja se sap, la rodonesa de la xifra, el desig de conjurar l'inexorable pas del temps, totes aquestes fórmules d'aniversari solemne que barregen descordadament els sentiments amb els records. I el cert és que M. mai no n'ha estat gaire d'aquesta mena de festes -no les troba ni necessàries ni molt menys útils. Però a la fi hi haurà algun regal, veurem vi, potser cantarem alguna cançó. Ens fem grans, però M. es conserva extraordinària i a mi no em pesa envellir al seu costat. Predisposat de sempre a acomiadar-me abans que no ella, en acabat li tornaré a dir, rient i per fer-la gabiejar, "ja em trobaràs a faltar!". Perquè jo -excuseu-me el to domèstic- no sabria pas viure sense sense ella...