Havia de pujar aquest vespre de dijous fins a Castellnou de Bages, convidat en un dels darrers actes de campanya. Però ja no hi haurà acte ni tampoc aquest final serà la festa que imaginàvem. Després de quinze dies d'anar amunt i avall, d'acompanyar candidats i candidates emocionats i emocionants, d'esprémer esforços i idees, de veure la lluïsor a tants i tants ulls, avui anàvem fins a Castellnou amb una candidatura singular, només entenedora si en coneixeu els impulsors: en Jacint Valls, l'Albert Pons o... en Francesc Torres. Aplegats sota les sigles d'UC (Unitat per Castellnou) al petit municipi del Bages concorren plegats Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i la CUP, i encara algú més de la vora Iniciativa... En Francesc Torres Carpio, que ja era regidor per Esquerra, va ser el primer a defensar-nos la fórmula, sempre suspecta d'entrada quan s'analitza des de la seu dels partits. Però a Castellnou va quallar perquè al capdavall som les persones les que podem canviar les coses. I en Francesc era d'aquest tipus, inquiet i amb poca predisposició a la conformitat. Ciutadà i artista, el recordo vivament tots aquells anys de la galeria Giacometti, a Manresa. I als concursos i als jurats, a la junta del Cercle Artístic... I ara, d'un cop imprevisible, ja no és entre nosaltres!. Si diumenge era un ensurt, el dimecres ens deixava. S'ha acabat la campanya a Castellnou. I ara tot el pensament és tristor i aquesta impossibilitat d'entendre-ho...
(Per al Francesc, un dibuix de Giacometti, Home que camina)
Tristesa. I la sensació d'una pèrdua important, perquè els que estem en això de les llistes als pobles, tots compartim. I amb el Francesc, proper, un buit. Espero poder parlar d'ell amb el meu amic Jacint Valls, i que m'expliqui i entendre i aprendre.
ResponEliminaUn escrit molt sentit, Ramon.