dimecres, 11 de maig de 2011

El correu de la xenofòbia

Ahir vaig rebre el primer sobre amb publicitat electoral. Al costat de l’adreça, sota un requadre vermell “Important”, hi reiterava: “Informació electoral important per al 22 de maig, eleccions municipals”. A l’interior, una vintena de línies repartien estopa contra PSC, CiU i PP a base de tòpics, tergiversacions i autèntiques mentides, per acabar amb l’eslògan, “Primer els de casa”. Cap proposta concreta per la ciutat, només brandar la por contra els immigrants, contra la “casta política”, contra els diners que “es regalen” a la immigració, reclamant la seguretat als barris, la seguretat als carrers, i anunciant que ha arribat l’hora de dir “prou”. Parlo, és clar, del màiling de  Plataforma per Catalunya. Xenofòbia en estat pur. 

Una mena de campanya populista que fa dos mesos, quan es van publicar els resultats d’una enquesta sobre la immigració del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, ja es veia a venir. Els resultats de l’estudi, inevitablement, fan rumiar. D’una banda registrava que més d'un 40% dels catalans considera la immigració negativa o molt negativa; tot i que de l’altra consignava que el 72% aproven la inversió en acollida a les escoles on hi ha molts immigrants, o el 54% que pensen que la immigració ha estat positiva per a l'economia. En fi, de matisos els que es vulguin però sí que és cert que el conjunt -un total de 1600 enquestes, restringides als catalans “autòctons”- palesava tots els temors que la immigració desperta.

I bo, tampoc no ens hauria d’estranyar: l’arribada de més d’un milió d’immigrants els darrers anys per força posa a prova el nostre estat del benestar. I doncs, malgrat tots els esforços realitzats, des de les administracions públiques fins a la xarxa de l’associacionisme,  és natural que emergeixin temors, i fins que guanyin credibilitat determinades llegendes urbanes. Guanyen credibilitat i arrelen. Ho he comprovat en converses a l’aula i fins, en algun curs més elevat, en debats prou encesos. Sense dades ni experiència pròpia, hom repeteix els tòpics de l’abús dels serveis gratuïts de salut, l’incompliment dels horaris comercials o –encapçalant rànquings- l’obtenció de cotxets per criatura. Els més atrevits diuen haver-ho vist “moltes vegades”, molts altres es limiten a reconèixer que “els ho han explicat”. I així anem fent: d'aquests nostres temors algú altre en treu profit.

Marina Llansana ho sintetitzava en una d’aquelles tribunes de dilluns, a l’Ara del 21 de març: “És fàcil que alguns líders xenòfobs aprofitin aquest malestar i en vulguin treure un rèdit electoral per obtenir representació als ajuntaments”.  L’ex-diputada aleshores, recuperava la idea d'aprovar novament aquella proposta que van fer un any abans els partits que governaven, amb l’objectiu d’impedir que ningú fes servir la immigració amb finalitats electorals.  Si més no perquè "es molt fàcil empatitzar amb el malestar social en lloc d'assumir la responsabilitat d'explicar la complexitat de les solucions”. No ha estat així i, el que és pitjor, l’estratègia de Plataforma per Catalunya comença a ser calcada pel Partit Popular. Perquè és més fàcil aixecar la veu i dir “Prou, primer els de casa”, com si aquesta fos cap solució a la crisi, a les retallades, al 20% d’atur, a la falta d’expectatives de tants i tants ciutadans que ens són veïns, companys o senzillament alumnes.

Per això avui, camí de l’institut, enmig de les banderoles de PxC que voleien pel barri de la Font dels Capellans, he recolllit una pintada diferent. Pura resistència, però he fet la foto i m’ha semblat que la faria córrer. Això i, també, el manifest d’entitats i ciutadans del Bages i aquest youtube que en nom de la cohesió social i la convivència, han denunciat aquells qui juguen amb foc, aquests discursos xenòfobs i racistes, fonamentats sobre arguments falsos i que carreguen sobre el fet migratori les responsabilitats de l’actual crisi econòmica.

I doncs, a vegades, cal ser valent, i ser-ho des del primer moment. Que no sigui la por la que mogui les nostres accions. Altrament, quin país, nou i lliure, construirem si el primer dia ja hi deixem ciutadans exclosos? Perquè el país el fem tots. Perquè els de casa som tots els que ens hem avingut a compartir els mateixos drets i deures. I a vegades, fins i tot més deures que drets... 

(Mentrestant al carrer encara se celebra la tercera lliga consecutiva del Barça. He assistit als darrers minuts de partit des d'un frankfurt del barri. Passejant després un moment per Crist Rei, només calia fixar-se en l'estol de banderes i samarretes i aleshores provar de discernir: qui són els de casa? La nostra convivència no pot ser munició electoral)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada