Quan diumenge a la nit vaig assistir al recompte electoral del Bages, en viu i en directe a Canal Taronja de Manresa, vaig tenir la clara percepció d’un final de cicle. La catàstrofe dels socialistes a la ciutat (caure de 8 a 4 regidors!) no per prevista era menys espectacular. La sorprenent desaparició total d’Iniciativa, el creixement d’un espanyolíssim PP i la xenòfoba PxC... ens deixa un panorama notablement canviat. A la part positiva, la CUP passa d’un a dos regidors. I Esquerra conserva els tres que tenia amb un cap de colla que ja es revela extraordinari: en Pere Culell. Acabo la foto manresana amb l’alcaldia incontestable de CiU que, amb onze regidors, podrà provar de governar des de la majoria simple.
I doncs, per ser franc, no eren els resultats que desitjava, és clar Però les vint-i-vuit candidatures d’ERC al Bages aportaven encara aquell caràcter balsàmic que imaginava fa dies: Esquerra va rebre diumenge a la nostra comarca fins gairebé 14.000 vots i un total de 79 regidors, i esdevé la segona força municipal. Sí, fins i tot per davant del PSC! Amb resultats brillants com Cardona o Moià. Amb les novetats d’Avinyó. Amb les possibilitats de Sallent... Fins i tot tornem a tenir regidor a Castellbell i el Vilar!
Amb tot, alguna cosa no rutllava. I el repàs atent des de dilluns als resultats nacionals va presentar un paisatge devastat: ERC desapareix de la xarxa de ciutats mitjanes del país. A poc a poc vaig anar desgranant mentalment els amics o els coneguts a Lleida, Tarragona i Reus. A Terrassa, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Mataró o Salt. No pretenc ser exhaustiu, només confirmar en paraules d’en Pep Huguet aquest “aterratge brutal a la crua realitat”. Que al Bages haguem resistit no pot ser cap consol: és evident que en molts altres llocs o bé ens han devorat pactes anteriors o hem quedat atrapats en posicions massa institucionals. O no ens hem sabut renovar o...
Ara començarem els treballs de coordinació entre els nous electes del Bages. I es van preparant tots aquells possibles pactes als municipis on podem col·laborar a la seva governabilitat. Però a l'horitzó, el proper congrés de tardor ens obliga a repensar prioritats, la tasca institucional i fins el model organitzatiu. I fer-ho des dels fonaments, per trenar un projecte alternatiu però creïble. Ras i curt, una candidatura renovadora que refaci la unitat, i que sigui el més transversal possible. No hi ha pressa ni ens convenen gaires ànsies de notorietat. Tampoc ho resoldrem amb tres consignes i mitja: quants ajuntaments s'han guanyat la confiança dels ciutadans amb aquest sistema? No. Allò que ens cal són idees i treball. Renovació i perseverança. I aquell punt de permeabilitat que ens faci propers...
Perquè les victòries es preparen amb temps, amb criteris i amb consensos. No hi ha via ràpida que valgui i, si no, llegiu al blog d'en Bienve: "Avui, ERC torna a estar al cap del carrer, li cal recomençar i només disposa de dues paraules per ofertar a la societat: republicanisme i ètica d'esquerres. I això en tots els camps polítics: en la problemàtica social, la primera, en la problemàtica nacional, en l’economia, en la cultura…". Jo no m'hi vull encantar i, mentre covem idees i repensem estratègies, també a partir d'avui em posiciono. Em penso que, en el desficaci de l'inevitable ball de noms, l'Oriol Junqueras ha de tenir la primera paraula...
(La foto d'aquests petits castellvilarencs em permet tornar-hi: Esquerra, que acaba de fer vuitanta anys, tampoc en tindria prou amb el Congrés. Ens cal repensar, també, aquells objectius de justícia social, aprofundiment democràtic i llibertat nacional. I reencaixar-los amb les demandes d’una societat marcada per la crisi...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada